CORRESPONDÈNCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL (27-08-2011) / CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS -ANNA ROSSELL (27-08-2011)

*
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A MANOLO ÁVILA I ANNA ROSSELL (27-08-2011)
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A MANOLO ÁVILA Y ANNA ROSSELL (27-08-2011)

Manolo Ávila (esquerre) i Xec Marquès (El Masnou, gener, 2011) / Manolo Ávila (izquierda) y Xec Marquès (El Masnou, enero, 2011)

*

Aquesta carta fa referència a un conte filosòfic d'en Xec Marquès publicat a la carta anterior

Català

Conakry, 27-08-2011


Benvolguts,

hi ha un principi biològic que diu que l’ontogènesi recapitula la filogènesi. El desenvolupament de l’embrió, d’alguna manera és un resum del desenvolupament de l’espècia humana, “d’alguna manera”.

No només en el pla biològic, també, d’alguna manera, en el pla psicològic i relacional. Així, per una successió de ruptures, aprenem que no som únics i que no som el TOT, que no fem UN amb el món i amb els altres. Des de la sortida del ventre de la seva mare al naixement de la seva germana, a la descoberta del seu pare.... en Kirikou [1] aprèn que hi ha distàncies. El valor absolut de la seva persona no es pot viure en la fusió (no proposo una solució panteista), només en l’alteritat. En Kirikou és déu; té valor absolut i desig d’eternitat, però al mateix temps només és un déu perquè és-en-relació-amb l’altre, amb el món i amb el temps.

L’Anna ha trobat bé la referència al llibre del Gènesis. Hi ha una successió de ruptures: entre la persona humana i Déu, entre l’home i la dona, entre la persona i la natura (tot això d’un cop) i desprès entre les generacions i a l’interior d’elles.

El conte situa en el temps (perquè és una experiència única per a cadascú, com si el món nasqués amb cadascú de noltros, però una experiència plural perquè el món reneix amb cada naixença) imaginant un no-temps-eternitat per posar de relleu que no és perquè el mateix passi una multitud de vegades que cada vegada que passi deixi de tenir un valor absolut per a cadascú.

En aquest sentit hi ha un paral·lelisme entre el temps des de sempre i per sempre i el temps que comença amb cadascú de noltros i cadascuna de les nostres ruptures.

El fet d’utilitzar el concepte de déu:
El temps on hi havia Déu (posem-lo en majúscules) i el temps on hi havia “un déu” posar de relleu una altra dimensió de l’alteritat, que té avui accents extremistes.

- Déu (únic) i el seu poble és Israel.

- Déu (únic) i Jesús és el Fill.

- Déu (únic) i Mohamed és el seu profeta.

Per no fer referència només que a les tres grans religions i als seus conflictes.

El conte posa els termes del problema i tolvegada la manera de posar-los apunta alguna perspectiva de solució per a més endavant.

Som uns déus i ningú és profeta de si mateix.

Xec

[1] Kirikou és el protagonista d'un conte africà (Nota de la traductora)
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A MANOLO ÁVILA I ANNA ROSSELL (27-08-2011)
Traducción al español de Anna Rossell
*
Esta carta hace referencia a un cuento filosófico de Xec Marquès publicado en la carta anterior

Conakry, 27-08-2011

Queridos,

hay un principio biológico que afirma que la ontogénesis recapitula la filogénesis. El desarrollo del embrión, de algún modo es un resumen del desarrollo de la especie humana, "de algún modo".

No sólo en el plano biológico, sino también, de algún modo, en el plano sicológico y relacional. Así, por una sucesión de rupturas, aprendemos que no somos únicos y que no somos el TODO, que no configuramos UNO con el mundo y con los demás. Desde la salida del vientre de su madre al nacimiento de su hermana, al descubrimiento de su padre... Kirikou [1] aprende que hay distancia. El valor absoluto de su persona no puede vivirse en la fusión (no propongo una solución panteísta), sólo en la alteridad. Kirikou es dios; tiene valor absoluto y deseo de eternidad, pero al mismo tiempo sólo es un dios porque es-en-relación-con el otro, con el mundo y con el tiempo.

Anna ha visto bien la referencia al libro del Génesis. Hay una sucesión de rupturas: entre la persona humana y Dios, entre el hombre y la mujer, entre la persona y la naturaleza (todo esto de una vez) y después entre las generaciones y en su propio interior.
 
 El cuento sitúa en el tiempo (porque es una experiencia única para cada individuo, como si el mundo naciera con cada un@ de nosotr@s, pero es una experiencia plural porque el mundo renace con cada nacimiento) imaginando un no-tiempo-eternidad para poner de relieve que no es porque el mismo pase una multitud de veces por lo que cada vez que pasa deja de tener un valor absoluto para cada individuo.
En este sentido existe un paralelismo entre el tiempo desde siempre y por siempre y el tiempo que comienza con cada individuo y cada una de nuestras rupturas.

El hecho de utilizar el concepto de dios:
El tiempo en que había un Dios (pongámoslo con mayúsculas) y el tiempo en que había "un dios" pone de relieve otra dimensión de alteridad, que tiene hoy acentos extremistas.
-Dios (único) y su pueblo es Israel
-Dios (único) y Jesús es el Hijo
-Dios (único) y Mohamed es su profeta

Por no hacer referencia más que a las tres grandes religiones y a sus conflictos.

El cuento plantea los términos del problema y tal vez el modo de plantearlos apunta alguna perspectiva de solución para más adelante.

Somos unos dioses y nadie es profeta de si mismo.

Xec

[1] Kirikou es el protagonista de un cuento africano (Nota de la traductora)