*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (21-01-2011) / CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (21-01-2011)
A continuación del texto catalán sigue su traducción al español
A la tertúlia literària d'El Laberinto de Ariadna (gener 2011) / En la tertulia literaria de El Laberinto de Ariadna (enero 2011)
Català
El Masnou, 21-01-2011
Estimat amic,
seguint amb l’últim tema que ens ocupa, voldria prendre en consideració tres de les observacions que tu fas:
La primera:
[...] sembla que el que posa dubte és el “sempre”. Si mirem un ciutadà normal, en el seu quotidià, quantes vegades al dia posa en joc la “consciència”? Hi ha un cert acord que sa postmodernitat funciona amb el “pensiero debole”. Quantes vegades una persona ordinària posa en joc un procés de discerniment i es demana si allò que fa o pensa és bo?
[...] una vida regulada per obligacions laborals, per comandaments públics, per rutines ben arrelades: és que hi ha prou “estructura” perquè hi hagi un consens sobre allò que és bo o, en pensament feble, “convenient”?. I les qüestions ètiques ni es posen. Es funciona. Cal que hi hagi alguna mena de capgirada, alguna cosa que surti de la rutina. I tot comença amb un 'Què ha passat?'
Et refereixes aquí al ciutadà mig (ciutadà “normal”, una persona “ordinària”), que és el que ens interessa, perquè busquem el que és un capteniment generalitzable, no una excepció, i dius dues coses importants: et planteges la qüestió fins a quin punt la vida quotidiana, la rutina, els hàbits arrelats, permeten al ciutadà mig de plantejar-se cap de les seves actuacions d’una manera reflexiva, de la qual cosa podríem inferir un altre plantejament: el de la responsabilitat, perquè, com bé dius, sobre la marxa d’aquesta rutina, “les qüestions ètiques ni es posen”.
Sobre aquest supòsits voldria fer algunes reflexions:
aquestes observacions teves donen per fet que l’actuació quotidiana, rutinària, en ser pràcticament automàtica, NO va dirigida per un plantejament ètic (preferiria canviar el terme “ètic” per el més neutre de “valors” –que no tenen per què ser el que molta gent entén per “valors positius”). Jo no crec pas que sigui així. N’estic convençuda que sí que hi van dirigides per valors les nostres actuacions quotidianes, malgrat hom no en sigui conscient. Que no se’n sigui conscient no vol dir que els nostres actes no estiguin recolzats en uns valors, que, al seu torn, es basen, com a mínim, en sentiments i també els produeixen. Ben al contrari, SEMPRE s’hi basen, amb consciència clara o no. Precisament en el dia a dia, en la rutina, quan no tenim temps per plantejar-nos les coses d’una manera reflexiva és on es pot veure millor la vertadera palestra de valors sobre la qual l’individu basa la seva vida. Perquè aquests valors estan assumits, interioritzats, ben consolidats en l’inconscient. Jo crec que precisament és el contrari del que sembla: quan tenim el temps per a la reflexió i per sospesar les coses, és justament quan pot ser que actuem EN CONTRA d’allò que més assumit tenim, en contra dels valors que VERTADERAMENT ens marquen. Això no vol dir que actuar-hi en CONTRA sigui negatiu, ben al contrari, sovint és molt millor, perquè en molts casos els valors que ens condueixen i que ens són més naturals són prou salvatges i incivilitzats, i llavors ens deixaríem portar per tendències prou aberrants –d’altra banda inherents a la naturalesa humana, a la humanitat-, que posarien en seriós perill la convivència.
Sempre m’ha semblat una paradoxal ironia que hom parli d’HUMANITAT quan es volen destacar les virtuts dels individus (solidaritat, amor al proïsme...), quan a mi em sembla que precisament la característica més essencial dels humans és la de ser un salvatge d’instints agressius. Jo penso que, per naturalesa, som tot el contrari de la idíl•lica utopia en què Rousseau tenia considerat l’ésser humà. L’ésser humà no és el “BON salvatge”, és la més cruel de totes les criatures animades de la terra. I ben al contrari del pensament generalitzat, també crec que precisament la infantesa és l’edat més cruel de totes –res de la volguda innocència de les criatures-, els nen@s són els més terribles, només amb l’educació els podem (ens podem) reconduir (reprimir). Ens cal reprimir els instints indesitjables... Per què? Perquè si els deixéssim anar com reclamés la nostra naturalesa, la vida a la terra seria encara pitjor del que ja és.
Però partint d’aquest supòsit, el que jo plantejava és una altra cosa: quan algú comet un crim, quan actua contra el que hom considera just i bo per llei (del dret positiu), té SEMPRE consciència de que actua malament? És conscient que allò no és bo? Quan dic “conscient”, jo no vull dir que hi doni moltes voltes, que s’ho plantegi de manera explícita, que hi reflexioni, vull dir senzillament si algun indici –per exemple, un sentiment- li dóna a entendre que allò és (o no) bo.
Aquesta és una puntualització per a mi important. Jo penso que “conscient” no és sempre sinònim de “explícitament raonat”; tot sovint la consciència se’ns presenta a través d’un sentiment vague, només com una intuïció. Però això ja ÉS un senyal, un símptoma de consciència.
Finalment, també dius:
Tenc s’impressió que els sentiments l’emporten sobre tot, almenys en un primer lloc. Després ve la pregunta sobre la responsabilitat: Qui té sa culpa? Cal sempre un responsable, individual o institucional.
Com acabo de dir, jo també penso que els sentiments són el més important en aquesta discussió, però no els veig com oposats a la consciència, sinó més aviat com una variant de la seva manifestació.
Després parles de “culpa”. I escrius “Cal sempre un responsable, individual o institucional.” No ho poso en dubte, això. Si no, la convivència seria un infern. Però m’interessa reflexionar sobre la diferència entre els valors d’allò que és convenient (de raó social) i els valors que condueixen els actes dels individus (de raó individual, personal). I aquí és on entra la qüestió de la “culpa”.
Plantejo: El qui socialment és trobat clara i objectivament com a “culpable” no té per què ser-ho individualment parlant. O què?
I aquí ho deixo, Marquès. Ja t’he tornat a donar feina.
Una forta abraçada,
Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (21-01-2011)
(Traducción al español de Anna Rossell)
Querido amigo,
siguiendo con el último tema que nos ocupa, quisiera tomar en consideración tres de las observaciones que tú haces:
La primera:
[...] parece que lo que lleva el peso de la duda es el "siempre". Si consideramos a un ciudadano normal, en su vida cotidiana, ¿cuántas veces al día pone en juego la "conciencia"? Hay un cierto consenso sobre el hecho de que la postmodernidad funciona con el "pensiero debole". ¿Cuántas veces una persona ordinaria pone en juego un proceso de discernimiento y se plantea si lo que hace o piensa es bueno?
[...] una vida regulada por obligaciones laborales, por encargos públicos, por rutinas bien arraigadas, ¿existe suficiente "estructura" como para que se dé un consenso sobre lo que es bueno o, traducido a pensamiento débil, "conveniente"? Y las cuestiones éticas ni siquiera se plantean. Se funciona. Es necesario que suceda algún revulsivo, algo que salga de la rutina. Y todo empieza con un '¿Qué ha pasado?'
Te refieres aquí al ciudadano medio (ciudadano "normal", una persona "ordinaria"), que es el que nos interesa porque buscamos lo que es el comportamiento generalizable, no una excepción, y dices dos cosas importantes: te planteas la cuestión de hasta qué punto la vida cotidiana, la rutina, los hábitos arraigados, permiten a este ciudadano medio plantearse sus actuaciones de un modo reflexivo, de lo cual podríamos inferir otro planteamiento: el de la responsabilidad, porque, como bien dices, sobre la marcha de esta rutina, "las cuestiones éticas ni se plantean".
Sobre estos presupuestos quisiera hacer algunas reflexiones:
*
Estas observaciones tuyas dan por hecho que la actuación cotidiana, rutinaria, siendo como es prácticamente automática, NO va dirigida por un planteamiento ético (preferiría cambiar el término "ético" por el más neutro de "valores" -que no tienen por qué ser lo que mucha gente entiende por "valores positivos"). Yo no creo que sea así. Estoy convencida de que sí que van dirigidas por valores nuestras actuaciones cotidianas, aunque no seamos conscientes de ello. Que no seamos conscientes no significa que nuestros actos se sostengan por unos valores, que, a su vez, se basan, como mínimo, en sentimientos y también los producen. Todo lo contrario, SIEMPRE se basan en valores, tengamos o no consciencia clara de ello. Precisamente en el día a día, en la rutina, cuando no tenemos tiempo para plantearnos las cosas de una manera reflexiva es donde mejor puede verse la verdadera palestra de valores sobre la cual el individuo basa su vida. Porque estos valores están asumidos, interiorizados, bien consolidados en el inconsciente. Yo creo que precisamente es lo contrario de lo que parece: cuando tenemos tiempo para la reflexión y para sopesar las cosas es justamente cuando puede ser que actuemos EN CONTRA de aquello que más asumido tenemos, en contra de los valores que VERDADERAMENTE nos marcan. Esto no significa que actuar en CONTRA de ellos sea negativo, al contrario, a menudo es mucho mejor, porque en muchos casos los valores que nos conducen y que nos son más naturales son bastante salvajes e incivilizados, y entonces nos dejaríamos llevar por tendencias bastante aberrantes -por otro lado inherentes a la naturaleza humana, a la humanidad-, que pondrían en serio peligro la convivencia.
*
Siempre me ha parecido una paradógica ironía que se hable de HUMANIDAD cuando se quieren destacar las virtudes de los individuos (solidaridad, amor al prójimo...), cuando a mi me parece que precisamente la característica más esencial de los humanos es la de ser un salvaje de instintos agresivos. Yo pienso que, por naturaleza, somos todo lo contrario de la idílica utopía en que Rousseau tenía considerado al ser humano. El ser humano NO es el "BUEN salvaje", es la más cruel de todas las criaturas animadas de la tierra. Y, contrariamente al pensamiento generalizado, también creo que precisamente la infancia es la edad más cruel de todas -nada de la pretendida inocencia de las criaturas-, l@s niñ@s son los más terribles, sólo con la educación los podemos (nos podemos) reconducir (reprimir). Nos es necesario reprimir los instintos indeseables... ¿Por qué? Porque si les diéramos rienda suelta, como nuestra naturaleza nos reclama, la vida en la tierra sería aún peor de lo que ya es.
*
Pero, partiendo de este presupuesto, lo que yo planteaba es otra cosa: cuando alguien comente un crimen, cuando actúa contra lo que se considera justo y bueno por ley (del derecho positivo), ¿tiene SIEMPRE conciencia de que actua mal? ¿Es consciente de que aquello no es bueno? Cuando digo "consciente" no quiero decir que le dé vueltas, que se lo plantee de un modo explícito, que reflexione sobre ello, quiero decir sencillamente si algún indicio -por ejemplo, un sentimiento- le da a entender que aquello es bueno (o no).
*
Para mí ésta es una puntualización importante: pienso que "consciente" no es siempre sinónimo de "explícitamente razonado"; a menudo la conciencia se nos presenta a través de un sentimiento vago, sólo como una intuición. Pero esto ya ES una señal, un síntoma de conciencia.
*
Finalmente, también dices:
*
Tengo la impresión de que los sentimientos son los más importantes, al menos en un primer momento. Después viene la pregunta sobre la responsabilidad: ¿Quién tiene la culpa? Siempre se necesita un responsable, individual o institucional.
Como acabo de decir, también yo pienso que los sentimientos son lo más importante en esta discusión, pero no los veo como opuestos a la conciencia, sino más bien como una variante de su manifestación.
Despues hablas de "culpa". Y escribes "Siempre se necesita un responsable, individual o institucional". Esto no lo dudo. Si no, la convivencia sería un infierno. Pero me interesa reflexionar sobre la diferencia entre los valores de lo que es conveniente (de razón social) y los valores que conducen los actos de los individuos (de razón individual, personal). Y aquí es donde entra la cuestión de la "culpa".
Planteo: Quien socialmente es tenido clara y objetivamente como "culpable" no tiene por qué serlo individualmente hablando. ¿O?
Y aquí lo dejo, Marquès. Ya te he dado otra vez trabajo.
Un fuerte abrazo
Anna
2 comentarios:
Segueixo des de fa un temps aquesta correspondència i volia dir la meva.
La consciència té un barem com els sentiments i els valors, tothom no està en el mateix sac, m'explico, som humans que ens anem fent més humans amb adquisició d'aprenentatge en el que crec fermament, però després les esquerdes de quin ús li donem ens fa baixar o pujar en qüotes d'humanitat. Som humans complexos, estic d'acord Anna, Rousseau infravalorava l'estat salvatge- canníbal, del que poguem ser capaços amb la posada en marxa d'una decissió o una altra. I si tinc fe en els humans es perquè penso i sento que el canvi sempre és possible, equivocar-se forma part del camí i a vegades confonem que hi ha persones que sempre culpen a la resta ( i no volen canviar) i d'altres que sempre es jutjen a si mateixos ( i no volen canviar) i si bé és respectable que no vulguin fer-lo, l'elecció serà no ajuntar-se, no deixar-se en un estat d'esclavitut permanent, penso que generalment sempre tendim cap a petonejar la mà de qui ens mossega, una espècie de depenència insana que ens permet no mirar-nos en la nostra consciència,arrencar-se les decissions no és gens fàcil i de vegades ,en aquest camí, escoltes a persones que pensen i fan el que tú desitjes i ja et sents menys sola ,si les düus a terme en el moment en el que estiguis preparada.
M'encanta aquesta correspondència si permet el diàleg i no hi han imposicions ocultes de veritats absolutes.
Ara que tenim tanta accés a la informació discriminar no és fàcil, no entre tant capitalisme canníbal.
Crec en l'individualisme com a arma per forjar-te el teu propi camí i crec en que som animals socials, confluir en cicatrius és tan difícil que quan ho trobes omple en aquella igualtat que altres van lluitar, lluitar per a no adormir-se, per tenir valors, per tenir una actitut vital i de denuncia.
Una abraçada,
Pepa
Hola, Pepa. Gràcies, moltes gràcies, per la teva rica aportació i per animar-nos a seguir amb aquesta correspondència. A nosaltres ens va molt bé, en fa molt de bé. Perquè ens obliga a la reflexió, a clarificar idees, a ser més seriosos i estrictes en l'argumentació... .
Per part meva, haig de dir que jo, quan escric i afirmo alguna cosa, no sempre vol dir que aquella sigui la meva opinió. L'afirmació és per a mi una eina, un punt de partida per a desenvolupar, a partir d'aquest punt, tot un seguit de supòsits en cadena que impulsen la reflexió i clarifiquen idees.
També jo crec en l'aprenentage humà, com a possibilitat de la naturalesa humana, però, com tu bé dius, no tot@s ens podem posar en el mateix sac. I, en la meva opinió, no només NO ens hi podem posar perquè cadascú de nosaltres ha fet experiències diferents que han marcat la seva educació de manera diferent, sinó també pel fet que cadascú de nosaltres té una naturalesa diferent -un físic, un cos, una biologia diferent-, que el / la marca i determina. Aquest últim tema de reflexió que entre en Xec i jo ens portem entre mans, pretén, part part meva, més aviat esbrinar fins a quin punt ens determina aquesta bioquímica, aquesta herència bio-psicològica que portem dins i que NO SEMPRE es deixa treballar tant pel factor educatiu. Em pregunto fins a quin punt aquesta herència ens determina sense que la voluntat, l'educació (els valors) la puguin canviar. És això.
Estic d'acord en això que tu escriurs, però m'atrau burjar en aquest tema des d'aquest altre punt de mira, que també hi és i, crec, està molt descuidat i, en general, no es té gens en compte.
Gràcies altra vegada per enriquir la reflexió, Pepa. Una abraçada i fins la propera.
Publicar un comentario