A LAS VÍCTIMAS DE TODOS LOS DÍAS

No, no!, crida la meva veu, i sento
el meu crit i el seu cop al cervell i el cervell
se m’esquinça amb el cop i amb els plors,
amb els plors, amb els plors, i el vertigen
són plors i més cops i puta i aquells plors, i més cops
i aquells plors, aquells plors, aquells plors. Aquells plors i la fosca
travessa els meus ulls i els meus ulls se’m despengen
del cos i caminen molt lents cap a tu i et somriuen
a tu i et regalo els meus ulls, tan petita com ets, i els teus plors els escolto
de lluny i t’agafo la mà i caminem, mentre el cos, el meu cos, queda
amb ell -perquè el vull el meu cos?- i me’n vaig i la mà
se’m desfà en els teus plors i els teus plors em bressolen els ulls i m’adormo
suaument cap a tu i ja no sóc, ja no sóc, ja no sóc.

(Anna Rossell, Del poemari La ferida en la paraula, Ed. Montflorit, Barcelona, 2010)

***

(Traducción al español de Anna Rossell)

No, no!, oigo mi voz gritar, y escucho
mi grito y su golpe en el cerebro y el cerebro
se me rompe con el golpe y los sollozos,
los sollozos, los sollozos, y el vértigo
son sollozos y más golpes y puta y los sollozos, y más golpes
y sollozos, y sollozos, los sollozos. Los sollozos y la oscuridad
atraviesa mis ojos y mis ojos se descuelgan
de mi cuerpo y caminan muy lentos hacia ti y te sonrien
a ti y te regalo mis ojos, a ti, tan pequeña, y escucho a lo lejos
tu llanto y tomo tu mano y caminamos, mientras el cuerpo, mi cuerpo, se queda
con él -¿para qué quiero yo mi cuerpo?- y me voy y la mano
se deshace en tu llanto y tu llanto me acuna los ojos y me duermo
suavemente hacia ti y ya no soy, ya no soy, ya no soy.

(Anna Rossell, Del poemario La ferida en la paraula, Ed. Montflorit, Barcelona, 2010)