CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (26-04-2010)

CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (26-04-2010)

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Xec Marquès al pati de casa seva, a Conakry (setembre, 2009) / Xec Marquès en el patio de su casa, en Conakry (septiembre, 2009)

Català

Conakry, 26 d'abril 2010

Benvolguda Anna :

Començo per el final, la carta oberta de Hans Küng:

Em sembla una bona invitació. Es dirigeix principalment als bisbes, interpel·lant-los en la seva responsabilitat de govern i d’animació de l’Església, massa dominada per l’aparell vaticà. Convida a la trobada de la màxima autoritat, que és el concili, i recorda que al darrer es van aprovar uns documents que justament tenen la categoria de “constitució”. Apart d’això Hans Küng fa ús d’un gènere literari que, de fet, busca també un impacte mediàtic. I per això en la seva llista de les ocasions perdudes passa massa lleugerament sobre alguns fets o declaracions, per la qual cosa la seva anàlisi és contestable. Això no treu que es tracti d’una empenta interessant per a la dinàmica de debat, la polèmica i el diàleg, que desitjo quatlli en la forma d’una assemblea conciliar pel que ella comporta de dinàmica de reflexió participativa i de presa de decisions.

Trio alguns fragments de la teva carta i a partir d’ells avanço la reflexió:

-Aquesta il·lusió, la pretensió de ser espiritualitat pura, ignorant el que no és pura espiritualitat i que també forma part de nosaltres, condueix al menyspreu de la naturalesa humana i a la repressió dels instints, que un dia o altre acaben per buscar una via de sortida, sovint violenta i poc recomanable.

Hi ha en la teologia cristiana un principi, el principi de l’encarnació, que fa paret a les temptacions espiritualistes. Ja en els primers segles del cristianisme van existir corrents gnòstics que es revoltaven contra la idea evangèlica que Déu s’hagi fet home, que el Fill de Déu es pugui identificar d’una manera absoluta amb Jesús de Nazareth i que el cos pugui tenir alguna cosa d’espiritual. Si Hans Küng interpel·la la consciència de la responsabilitat dels bisbes és justament perquè traiem l’Església (més concretament els principis, les normes i les institucions que regeixen sobre la seva “oficialitat”) de perspectives teològiques que tenen poc a veure amb l’evangeli i molt amb la inèrcia d’una màquina de fer documents i a imposar-se amb un poder molt relatiu.


-I és que l’amor i el sexe no són el mateix, però per sort també poden coincidir. I el que em sembla més greu és la tossuderia de l’Església catòlica a mantenir-ho separat i a obligar als / a les seus / seves religios@s a optar per una cosa o per l’altra. I amb això no se n’adona que els /les deixa orfes de totes dues coses.

L’amor i el sexe no són el mateix, tampoc la sexualitat i el sexe, tampoc la tendresa i el sexe. Estem d’acord. Que l’amor i el sexe coincideixin, no és una sort des de la perspectiva cristiana; la coincidència és una crida. La crida de l’amor entre dues persones és el sexe, i la crida del sexe és l’amor. Parlem en termes de vocació, la vocació del sexe és l’amor. I la vocació de l’amor és la trobada, no una trobada d’esperits, sinó una trobada de persones concretes i, com que l’amor es pot expressar sense genitalitat, la perspectiva cristiana ha trobat un concepte que en diu l’encarnació de l’amor: és la caritat, la tendresa, la disponibilitat, la transformació social, la lluita contra la discriminació, l’opressió i la pobresa, la presència amable i pacient, l’acollida ...
El terme de crida em sembla prou clarificador. Es tracta d’una tensió, d’una insinuació, com una mena de perspectiva. Un horitzó. Si vols, no hi ha mai coincidència; l’instint, la pulsió sexual, són sempre elles i tenen les seves pròpies lleis. I justament, per això el treball de donar sentit, de trobar i d’acollir els valors i les relacions que donen sentit a la vida i l’inscriuen en la perspectiva de l’esperança pertanyen a la raó, al cor, al sentit en el profund d’un mateix quan s’acull l’altre (i alguns l’Altre). I res no és perdut, res no és negat, només tot és posat en marxa cap algun lloc.
Hi ha una intel·ligència, una raó, colca cosa que s’assembla a un ideal i que és mes cec i tossut que l’instint que dóna lloc a aquesta maldat i que d’alguna manera et fa sentir que l’home és dolent i el pitjor dels animals. El problema no el tenim amb el cos, la carn, l’instint, el sexe... el problema el tenim amb el Mal i la possibilitat de l’ésser humà de fer mal.
La maduresa humana és la unificació de la persona. Estem cridats a recollir tot el que som, sense excloure cap de les nostres dimensions. Tant l’Església, com alguns dels seus oients o observadors han de canviar de perspectiva. No entenguem la doctrina moral de l’Església com una llei que condemna delictes, entenguem-la com una crida. I cridem, convidem a un viure que és un sempre més enllà, una Ítaca. Ho entenc no com un “ideal”, un “deure” sinó com un anhel, un desig, una recerca.

-Penso que no podem titllar d’extremista aquell que denuncia la imposició del celibat. Denunciar una imposició sempre ha estat un acte de justícia davant d’un gest autòcrata, encara que qui el sofreixi s’hi sotmeti lliurement, i menys encara el podem titllar d’extremista quan qui la denuncia no en reclama l’eliminació absoluta, sinó que pretén que el celibat sigui una opció de lliure elecció.

-per a capellans

Clarifico. No hi ha debat sobre l’opció lliure d’homes i de dones que fan vot de castedat i d’abstinència. El debat és sobre el celibat obligatori dels capellans. Qui discutirà que, per les raons que siguin, algú decideixi no tenir relacions sexuals i estimar amb tot el seu cor, amb el seu cos i la seva ànima?

L’extremisme a què faig referència [en la meva última carta, quan faig al·lusió a l’article de l’Osservatore Romano] afirma de manera absoluta que la continència no és possible. L’altra postura afirma que la llei del celibat és un producte d’un moment recent de la història, sense tenir en compte el moviment que hi ha conduit. No crec que aquests extrems posin correctament els termes del debat. L’abstinència és possible i el ministeri sacerdotal lligat al celibat no és només un caprici d’una assemblea de retrògrades un bon dia fa uns quants anys.

Benvolguda, abraçades, no sé què faré per dinar.

Xec

***

CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (26-04-2010) Traducción al español de Anna Rossell

Conakry, 26-04-2010

Apreciada Anna :

Empiezo por el final, la carta abierta de Hans Küng:

Me parece una buena invitación. Se dirige principalmente a los obispos, interpelando a su responsabilidad de gobierno y de animación de la Iglesia, demasiado dominada por el aparato vaticano. Invita al encuentro de la máxima autoridad, que es el concilio, y recuerda que en el último se aprobaron unos documentos que justamente tienen la categoría de "constitución". Aparta de esto Hans Küng utiliza un género literario que, en realidad, busca también un impacto mediático. Y por esto en su relación de ocasiones perdidas pasa demasiado a la ligera sobre algunos hechos o declaraciones, por lo cual su análisis es rebatible. Ello no impide que se trate de un empujón interesante para la dinámica del debate, la polémica y el diálogo, que deseo que cuaje en la forma de una asamblea conciliar por lo que ella comporta de dinámica de reflexión participativa y de toma de decisiones.

Elijo algunos fragmentos de tu carta y a partir de ellos avanzo en la reflexión:

-Esta ilusión, la pretensión de ser espiritualidad pura, ignorando lo que no es pura espiritualidad y que también forma parte de nosotr@s, conduce al menosprecio de la naturaleza humana y a la represión de los instintos, que algún día acaban por buscar una vía de salida, a menudo violenta y poco recomendable.

Hay en la teologia cristiana un principio, el principio de la encarnación, que pone freno a las tentaciones espiritualistas. Ya en los primeros siglos del cristianismo existieron corrientes gnósticas que se revelaban contra la idea evangélica de que Dios se hubiera hecho hombre, de que el Hijo de Dios se pudiera identificar de un modo absoluto con Jesús de Nazareth y que el cuerpo pudiera tener algo de espiritual. Si Hans Küng interpela a la conciencia de la responsabilidad de los obispos es justamente para que libremos a la Iglesia (más concretamente los principios, las normas y las instituciones que rigen sobre su "oficialidad") de perspectivas teológicas que tienen poco que ver con el Evangelio y mucho con la inercia de una máquina de hacer documentos y a imponerse con un poder muy relativo.

- Y es que el amor y el sexo no son lo mismo, pero por suerte también pueden coincidir. Y lo que me parece más grave es la tozudez con que la Iglesia católica se empeña en mantenerlo separado y en obligar a sus religios@s a optar por una cosa u otra. Y con ello no se da cuenta de que l@s deja huérfan@s de ambas.

El amor i el sexo no son lo mismo, tampoco la sexualidad y el sexo, tampoco la ternura y el sexo. Estamos de acuerdo. Que el amor y el sexo coincidan no es una suerte desde la perspectiva cristiana; la coincidencia es un llamamiento. El llamamiento del amor entre dos personas es el sexo, y el llamamiento del sexo es el amor. Hablamos en términos de vocación, la vocación del sexo es el amor. Y la vocación del amor es el encuentro, no un encuentro de espíritus, sino un encuentro de personas concretas y, como el amor se puede expresar sin genitalidad, la perspectiva cristiana ha encontrado un concepto al que llama la encarnación del amor: es la caridad, la ternura, la disponibilidad, la transformación social, la lucha contra la discriminación, la opresión y la pobreza, la presencia amable y paciente, la acogida... El término llamamiento me parece clarificador. Se trata de una tensión, de una insinuación, como una especie de perspectiva. Un horizonte. Diría que nunca hay coincidencia; el instinto, la pulsión sexual, son lo que son y tienen sus propias leyes. Y justamente, por eso el trabajo de dar sentido, de encontrar y de acoger los valores y las relaciones que dan sentido a la vida y la inscriben en la perspectiva de la esperanza pertenecen a la razón, al corazón, al sentido en lo más profundo de un@ mism@ cuando se acoge al otro (y algunos al Otro). Y nada se pierde, nada se niega, sólo se pone en marcha hacia un lugar.

Hay una inteligencia, una razón, alguna cosa que se parece a un ideal y que es más ciega y tozuda que el instinto que da lugar a esta maldad y que de algún modo te hace sentir que el ser humano es malo y el peor de los animales. El problema no lo tenemos con el cuerpo, la carne, el instinto, el sexo..., el problema lo tenemos con el Mal y la posibilidad del ser humano de hacer el mal.

La madurez humana es la unificación de la persona. Estamos llamados a recoger todo lo que somos, sin excluir ninguna de nuestras dimensiones. Tanto la Iglesia como algun@s de sus oyentes u observador@s han de cambiar de perspectiva. No entendamos la doctrina de la Iglesia como una ley que condena delitos, entendámosla como un llamamiento. Y hagamos este llamamiento, convidemos a un vivir que es un siempre más allá, una Itaca. Lo entiendo no como un "ideal", un "deber", sino como un anhelo, un deseo, una búsqueda.

-Pienso que no podemos tildar de extremista a aquél que denuncia la imposición del celibato. Denunciar una imposición siempre ha sido un acto de justicia ante un gesto autócrata, por más que quien lo sufra se someta a ella libremente, y menos aún lo podemos tildar de extremista cuando quien la denuncia no reclama su eliminación absoluta, sino que pretende que el celibato sea una opción de libre elección.

-para sacerdotes

Clarifico. No hay debate sobre la opción libre de hombres y mujeres que hacen voto de castidad y de abstinencia. El debate es sobre el celibato obligatorio de los sacerdotes. ¿Quien discutirá que, por las razones que sea, alguien decida no tener relaciones sexuales y amar con todo su corazón, en cuerpo y alma?

El extremismo al que hago referencia [en mi última carta, cuando aludo al artículo del Osservatore Romano] afirma de manera absoluta que la continencia no es posible. La otra postura afirma que la ley del celibato es un producto de un momento reciente de la historia, sin tener en cuenta el movimiento que condujo a él. No creo que estos extremos sitúen correctamente los términos del debate. La abstinencia es posible y el ministerio sacerdotal ligado al celibato no es un mero capricho que un buen día tuvo una asamblea de retrógrados hace algunos años.

Apreciada Anna, un abrazo, no sé aún qué haré hoy para comer.

Xec