A continucación del texto catalán sigue su traducción al español
A Fornells (Menorca), estiu 2009 / En Fornells (Menorca), verano 2009
Català
El Masnou, 02-03-2010
Estimat Xec,
haig de reconèixer que se’m fa més difícil que altres vegades respondre a la teva última carta. I se’m fa més difícil perquè, llegint-la, he tingut la impressió que les teves lletres reculaven en el nostre joc d’argumentació i contraargumentació, enlloc d’anar endavant. Perquè, en aquesta nostra última reflexió, la que ens portem sobre el celibat imposat als / a les religios@s per la institució eclesial catòlica, partim d’un fet, aquest de la imposició. I és precisament aquest fet inqüestionable per a la institució catòlica el que impulsa i motiva la nostra reflexió, que té com a objectiu mirar d’esbrinar si el fet té o no una justificació. I tu vas i em respons amb un seguit d’articles del vostre dret canònic, com si aquests articles fossin un argument. Però aquests articles remeten al fet de què hem partit, no són cap argument en el sentit que nosaltres ens plantegem la polèmica, remeten a un axioma, a l’axioma que impulsa la nostra reflexió. Només al final de la teva carta al·ludeixes tu mateix a això que jo ara estic plantejant, dius: “El problema que es posa aquí és de dir de quin dret l’Església catòlica romana dicta aquesta disciplina lligada al ministeri sacerdotal. El segon és del domini de les intencions i, a partir d’aquestes, si aquest lligam que es vol perfecte i per a tota la vida comporta una visió negativa de la sexualitat.Pel que fa al celibat lligat al vot de castedat que fem els religiosos, la perspectiva és diferent. No es tracta d'una disciplina en relació al ministeri sacerdotal, sinó d’una expressió del que en diem la consagració, de l'opció de viure d’una manera radical el seguiment de Crist”.
Ja sabem que quan hom entra a formar part d’un club, d’una organització, d’una associació, el nou membre sap quina és la normativa i està obligat a acceptar-la i respectar-la, si ha estat ben informat sobre aquesta, com és el cas dels seminaristes respecte al celibat, però aquesta no és la qüestió que ens portem entre mans ara. Si estem discutint sobre quin sentit té un axioma, en l’argumentació sobre aquesta discussió no podem fer servir l’axioma mateix com si fos un argument. Suposo que m’explico. És per això que partiré d’aquesta cita teva, i no dels articles que desgranes del vostre dret canònic, per tirar endavant la nostra reflexió:
Estic absolutament d’acord amb tu: la primera qüestió que se’ns planteja és a quin dret remet aquesta decisió del celibat de l’Església institucional catòlica. És una pregunta que jo et feia fa un parell de cartes, perquè jo ignoro quan va tenir lloc aquesta decisió (tu ho saps? Digues-m’ho, per favor). Sí, però, que crec recordar que va ser a l’Edat Mitja, en un dels concilis, o, en qualsevol cas, que això del celibat no té res a veure ni amb l’Antic ni amb el Nou Testament. Això vol dir que la qüestió la van decidir homes, per més representants de Déu que fossin, però homes en últim terme. Aquesta imposició no ve ni de Déu pare ni del seu fill Jesucrist, segons Crist mateix i el cristianisme. I quan dic “homes” vull dir literalment els “homes”, és a dir, els éssers humans mascles. I amb això estableixo el pont cap al segon tema que tu planteges: si això de la imposició del celibat “comporta una visió negativa de la sexualitat”.
Així d’entrada jo diria que sí amb majúscules. Ja de molt petita tot el que se’m transmetia relacionat amb la sexualitat se’m va fer viure d’una manera negativa i lletja, i, si bé la transmissió d’aquesta manera de viure-la venia de part de tota la societat, qui n’era la primera abanderada era l’Església. Però jo hi afegiria encara una concreció essencial a això que tu planteges: la qüestió és si això “comporta una visió negativa de la sexualitat per la relació que té amb el cos femení i amb la dona”. Perquè, evidentment, la sexualitat, a seques, és cosa d’homes i de dones, de dones i homes (en les dues direccions), però, com ja hem discutit tu i jo abastament quan parlàvem de l’exclusió de les dones del ministeri sacerdotal en el sí de l’Església catòlica, la Bíblia –l’Antic i el Nou Testament- l’han escrit homes (mascles), l’han filtrat homes (mascles), l’han traduït homes (mascles). Com ja dèiem llavors, la Bíblia reflecteix una concepció del món, de la vida, dels desitjos, de la sexualitat, de l’altr@, estrictament i absolutament masculins. No em vull repetir estenent-me altra vegada amb el llibre del Gènesi, però és evident que el plantejament queda clar de bon començament: és Eva la causa de la primera temptació, és ella qui tempta l’home, Adam, i és ella qui desencadena la ira de Déu pare, que foragita la parella del paradís i fa recaure el càstig sobre tot el gènere humà... . Si hagués hagut de formular jo aquest capítol de la Bíblia, ben segur que la temptació l’hagués encarnat Adam, perquè per a mi sou els homes la temptació; jo em sento atreta per vosaltres. Però arreu s’ha estès la idea que les dones som la provocació per excel·lència i que vosaltres, pobrets, sou les víctimes de la provocació. Però d’això també en vàrem parlar llargament en les nostres cartes passades. Jo et deia llavors que els homes també teniu els vostres rituals de provocació –tu no n’eres conscient (evidentment hom és més conscient de la part que li toca a l’altre, en aquest cas)-, que poden ser de molts graus, i per sort que hi és aquesta provocació!: on quedaria la coqueteria? On l’erotisme? On els matisos meravellosos de la sexualitat humana? Però l’Església catòlica, eminentment patriarcal, masclista i misògina, s’entesta a projectar i a perpetuar aquella malèfica idea i a excloure la dona arreu per on passa i a veure en totes les manifestacions del fet femení una possible font de mals i temptacions. Jo, que com saps sóc agnòstica, no sóc catòlica i em considero més cristòfila que cristiana –amb això vull dir que no tinc massa contacte amb aquests ambients-, no paro de topar-me dia sí dia també, de manera directament indirecta o directa directament amb els signes de l’exclusió militant que l’Església catòlica exerceix sobre les dones i que ha transmès a tantíssimes societats, que no són conscients que la seva misogínia prové del principi dels temps. Jo crec que l’Església catòlica institucional pateix una patologia important, essencial, de la qual li cal guarir-se, i que el dictat de l’obligació al celibat ve, en primera línia d’aquesta patologia, primer cap als homes (mascles) que es feien seguidors actius –religiosos- de l’Església i, després, per ser coherents amb aquesta decisió de primera línia, també cap a les dones que es feien religioses.
Per acabar encara una breu reflexió sobre el teu tercer punt. Dius: “Pel que fa al celibat lligat al vot de castedat que fem els religiosos, la perspectiva és diferent. No es tracta d'una disciplina en relació al ministeri sacerdotal, sinó d’una expressió del que en diem la consagració, de l'opció de viure d’una manera radical el seguiment de Crist”. L’eix del que vull dir es centra en la teva paraula “radical”. Sobre això dues qüestions: 1) crec que mai no és sana la “radicalitat”, sobre tot si implica la repressió o eliminació d’una faceta humana, i encara més si aquesta faceta és bàsica, axial i fonamental, com ho és la sexualitat; 2) no crec que el celibat sigui una manera més “radical” de seguir Crist. Era Crist cèlibe? I, si ho era, en quin moment del Nou Testament tenim testimoni que el va imposar o recomanar als seus seguidors? I, si per “viure d'una manera radical el seguiment de Crist” entens allò de tenir més temps per dedicar-se als demés, com deies a la teva penúltima carta, jo tornaria a respondre’t amb els arguments de la meva última: que hi ha parelles que dediquen totes les hores de la seva vida a un mateix objectiu i que la vida en parella (incloses les relacions físiques íntimes) no els impedeix res, sinó que, ben al contrari, potencia la seva motivació i recolzament mutu.
I aquí ho deixo, Marquès, que tinc ganes de rebre la teva resposta. Ja podem anar pensant quin serà el nostre proper tema.
Una molt, molt forta abraçada,
Anna
Estimat Xec,
haig de reconèixer que se’m fa més difícil que altres vegades respondre a la teva última carta. I se’m fa més difícil perquè, llegint-la, he tingut la impressió que les teves lletres reculaven en el nostre joc d’argumentació i contraargumentació, enlloc d’anar endavant. Perquè, en aquesta nostra última reflexió, la que ens portem sobre el celibat imposat als / a les religios@s per la institució eclesial catòlica, partim d’un fet, aquest de la imposició. I és precisament aquest fet inqüestionable per a la institució catòlica el que impulsa i motiva la nostra reflexió, que té com a objectiu mirar d’esbrinar si el fet té o no una justificació. I tu vas i em respons amb un seguit d’articles del vostre dret canònic, com si aquests articles fossin un argument. Però aquests articles remeten al fet de què hem partit, no són cap argument en el sentit que nosaltres ens plantegem la polèmica, remeten a un axioma, a l’axioma que impulsa la nostra reflexió. Només al final de la teva carta al·ludeixes tu mateix a això que jo ara estic plantejant, dius: “El problema que es posa aquí és de dir de quin dret l’Església catòlica romana dicta aquesta disciplina lligada al ministeri sacerdotal. El segon és del domini de les intencions i, a partir d’aquestes, si aquest lligam que es vol perfecte i per a tota la vida comporta una visió negativa de la sexualitat.Pel que fa al celibat lligat al vot de castedat que fem els religiosos, la perspectiva és diferent. No es tracta d'una disciplina en relació al ministeri sacerdotal, sinó d’una expressió del que en diem la consagració, de l'opció de viure d’una manera radical el seguiment de Crist”.
Ja sabem que quan hom entra a formar part d’un club, d’una organització, d’una associació, el nou membre sap quina és la normativa i està obligat a acceptar-la i respectar-la, si ha estat ben informat sobre aquesta, com és el cas dels seminaristes respecte al celibat, però aquesta no és la qüestió que ens portem entre mans ara. Si estem discutint sobre quin sentit té un axioma, en l’argumentació sobre aquesta discussió no podem fer servir l’axioma mateix com si fos un argument. Suposo que m’explico. És per això que partiré d’aquesta cita teva, i no dels articles que desgranes del vostre dret canònic, per tirar endavant la nostra reflexió:
Estic absolutament d’acord amb tu: la primera qüestió que se’ns planteja és a quin dret remet aquesta decisió del celibat de l’Església institucional catòlica. És una pregunta que jo et feia fa un parell de cartes, perquè jo ignoro quan va tenir lloc aquesta decisió (tu ho saps? Digues-m’ho, per favor). Sí, però, que crec recordar que va ser a l’Edat Mitja, en un dels concilis, o, en qualsevol cas, que això del celibat no té res a veure ni amb l’Antic ni amb el Nou Testament. Això vol dir que la qüestió la van decidir homes, per més representants de Déu que fossin, però homes en últim terme. Aquesta imposició no ve ni de Déu pare ni del seu fill Jesucrist, segons Crist mateix i el cristianisme. I quan dic “homes” vull dir literalment els “homes”, és a dir, els éssers humans mascles. I amb això estableixo el pont cap al segon tema que tu planteges: si això de la imposició del celibat “comporta una visió negativa de la sexualitat”.
Així d’entrada jo diria que sí amb majúscules. Ja de molt petita tot el que se’m transmetia relacionat amb la sexualitat se’m va fer viure d’una manera negativa i lletja, i, si bé la transmissió d’aquesta manera de viure-la venia de part de tota la societat, qui n’era la primera abanderada era l’Església. Però jo hi afegiria encara una concreció essencial a això que tu planteges: la qüestió és si això “comporta una visió negativa de la sexualitat per la relació que té amb el cos femení i amb la dona”. Perquè, evidentment, la sexualitat, a seques, és cosa d’homes i de dones, de dones i homes (en les dues direccions), però, com ja hem discutit tu i jo abastament quan parlàvem de l’exclusió de les dones del ministeri sacerdotal en el sí de l’Església catòlica, la Bíblia –l’Antic i el Nou Testament- l’han escrit homes (mascles), l’han filtrat homes (mascles), l’han traduït homes (mascles). Com ja dèiem llavors, la Bíblia reflecteix una concepció del món, de la vida, dels desitjos, de la sexualitat, de l’altr@, estrictament i absolutament masculins. No em vull repetir estenent-me altra vegada amb el llibre del Gènesi, però és evident que el plantejament queda clar de bon començament: és Eva la causa de la primera temptació, és ella qui tempta l’home, Adam, i és ella qui desencadena la ira de Déu pare, que foragita la parella del paradís i fa recaure el càstig sobre tot el gènere humà... . Si hagués hagut de formular jo aquest capítol de la Bíblia, ben segur que la temptació l’hagués encarnat Adam, perquè per a mi sou els homes la temptació; jo em sento atreta per vosaltres. Però arreu s’ha estès la idea que les dones som la provocació per excel·lència i que vosaltres, pobrets, sou les víctimes de la provocació. Però d’això també en vàrem parlar llargament en les nostres cartes passades. Jo et deia llavors que els homes també teniu els vostres rituals de provocació –tu no n’eres conscient (evidentment hom és més conscient de la part que li toca a l’altre, en aquest cas)-, que poden ser de molts graus, i per sort que hi és aquesta provocació!: on quedaria la coqueteria? On l’erotisme? On els matisos meravellosos de la sexualitat humana? Però l’Església catòlica, eminentment patriarcal, masclista i misògina, s’entesta a projectar i a perpetuar aquella malèfica idea i a excloure la dona arreu per on passa i a veure en totes les manifestacions del fet femení una possible font de mals i temptacions. Jo, que com saps sóc agnòstica, no sóc catòlica i em considero més cristòfila que cristiana –amb això vull dir que no tinc massa contacte amb aquests ambients-, no paro de topar-me dia sí dia també, de manera directament indirecta o directa directament amb els signes de l’exclusió militant que l’Església catòlica exerceix sobre les dones i que ha transmès a tantíssimes societats, que no són conscients que la seva misogínia prové del principi dels temps. Jo crec que l’Església catòlica institucional pateix una patologia important, essencial, de la qual li cal guarir-se, i que el dictat de l’obligació al celibat ve, en primera línia d’aquesta patologia, primer cap als homes (mascles) que es feien seguidors actius –religiosos- de l’Església i, després, per ser coherents amb aquesta decisió de primera línia, també cap a les dones que es feien religioses.
Per acabar encara una breu reflexió sobre el teu tercer punt. Dius: “Pel que fa al celibat lligat al vot de castedat que fem els religiosos, la perspectiva és diferent. No es tracta d'una disciplina en relació al ministeri sacerdotal, sinó d’una expressió del que en diem la consagració, de l'opció de viure d’una manera radical el seguiment de Crist”. L’eix del que vull dir es centra en la teva paraula “radical”. Sobre això dues qüestions: 1) crec que mai no és sana la “radicalitat”, sobre tot si implica la repressió o eliminació d’una faceta humana, i encara més si aquesta faceta és bàsica, axial i fonamental, com ho és la sexualitat; 2) no crec que el celibat sigui una manera més “radical” de seguir Crist. Era Crist cèlibe? I, si ho era, en quin moment del Nou Testament tenim testimoni que el va imposar o recomanar als seus seguidors? I, si per “viure d'una manera radical el seguiment de Crist” entens allò de tenir més temps per dedicar-se als demés, com deies a la teva penúltima carta, jo tornaria a respondre’t amb els arguments de la meva última: que hi ha parelles que dediquen totes les hores de la seva vida a un mateix objectiu i que la vida en parella (incloses les relacions físiques íntimes) no els impedeix res, sinó que, ben al contrari, potencia la seva motivació i recolzament mutu.
I aquí ho deixo, Marquès, que tinc ganes de rebre la teva resposta. Ja podem anar pensant quin serà el nostre proper tema.
Una molt, molt forta abraçada,
Anna
***
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (02-03-2010) (Traducción al español de Anna Rossell)
El Masnou, 02-03-2010
Querido Xec,
debo reconocer que se me hace más difícil que otras veces responder a tu última carta. Y se me hace más difícil porque, leyéndola, he tenido la impresión de que tus letras daban marcha atrás en nuestro juego de argumentación y contraargumentación, en vez de seguir adelante. Porque, en ésta nuestra última reflexión, la que nos traemos sobre el celibato impuesto a l@s religios@s por la institución eclesial católica, partimos de un hecho, éste de la imposición. Y es precisamente este hecho incuestionable para la institución católica el que impulsa y motiva nuestra reflexión, que tiene como objetivo arrojar luz sobre si el hecho tiene o no una justificación. Y tu vas y me respondes con toda una retahíla de artículos de vuestro derecho canónico, como si estos artículos fueran un argumento. Pero estos artículos remiten al hecho del que hemos partido, no son ningún argumento en el sentido en que nosotros nos planteamos la polémica, remiten a un axioma, al axioma que impulsa nuestra reflexión. Sólo al final de tu carta aludes tú mismo a esto que yo ahora planteo. Dices: "El problema que se nos plantea aquí es preguntarnos a qué derecho se remite la Iglesia católica romana para dictar esta disciplina ligada al ministerio sacerdotal. El segundo es del dominio de las intenciones y, a partir de éstas, si este compromiso que se quiere perfecto y para toda la vida comporta una visión negativa de la sexualidad. Por lo que respecta al celibato ligado al voto de castidad que hacemos l@s religios@s, la perspectiva es diferente. No se trata de una disciplina en relación al ministerio sacerdotal, sino de una expresión de lo que llamamos la consagración, de la opción de vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo".
Querido Xec,
debo reconocer que se me hace más difícil que otras veces responder a tu última carta. Y se me hace más difícil porque, leyéndola, he tenido la impresión de que tus letras daban marcha atrás en nuestro juego de argumentación y contraargumentación, en vez de seguir adelante. Porque, en ésta nuestra última reflexión, la que nos traemos sobre el celibato impuesto a l@s religios@s por la institución eclesial católica, partimos de un hecho, éste de la imposición. Y es precisamente este hecho incuestionable para la institución católica el que impulsa y motiva nuestra reflexión, que tiene como objetivo arrojar luz sobre si el hecho tiene o no una justificación. Y tu vas y me respondes con toda una retahíla de artículos de vuestro derecho canónico, como si estos artículos fueran un argumento. Pero estos artículos remiten al hecho del que hemos partido, no son ningún argumento en el sentido en que nosotros nos planteamos la polémica, remiten a un axioma, al axioma que impulsa nuestra reflexión. Sólo al final de tu carta aludes tú mismo a esto que yo ahora planteo. Dices: "El problema que se nos plantea aquí es preguntarnos a qué derecho se remite la Iglesia católica romana para dictar esta disciplina ligada al ministerio sacerdotal. El segundo es del dominio de las intenciones y, a partir de éstas, si este compromiso que se quiere perfecto y para toda la vida comporta una visión negativa de la sexualidad. Por lo que respecta al celibato ligado al voto de castidad que hacemos l@s religios@s, la perspectiva es diferente. No se trata de una disciplina en relación al ministerio sacerdotal, sino de una expresión de lo que llamamos la consagración, de la opción de vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo".
Ya sabemos que cuando se entra a formar parte de un club, de una organización, una asociación, el nuevo miembro sabe cuál es la normativa y está obligado a aceptarla y respetarla, si ha sido bien informado sobre ella, como es el caso de los seminaristas respecto al celibato, pero ésta no es la cuestión que nos traemos entre manos ahora. Si estamos discutiendo sobre qué sentido tiene un axioma, en la argumentación sobre esta discusión no podemos utilizar el mismo axioma como si se tratara de un argumento. Supongo que me explico. Por ello partiré de esta cita tuya, y no de los artículos en los que te extiendes de vuestro derecho canónico, para avanzar en nuestra reflexión:
Estoy absolutamente de acuerdo contigo: la primera cuestión que se nos plantea es a qué derecho remite esta decisión del celibato de la Iglesia institucional católica. Es una pregunta que yo te hacía hace algunas cartas, porque yo ignoro cuándo tuvo lugar esta decisión (¿lo sabes tú? Dímelo, por favor). Pero sí que creo recordar que fue en la Edad Media, en uno de los concilios, o, en todo caso, que esto del celibato no tiene nada que ver ni con el Antiguo ni con el Nuevo Testamento. Ello significa que la cuestión la decidieron hombres, por más representantes de Dios que fueran, pero hombres en definitiva. Esta imposición no viene ni de Dios padre ni de su hijo Jesucristo, según el mismo Cristo y el cristianismo. Y cuando digo "hombres" quiero decir literalmente los "hombres", es decir, los seres humanos masculinos. Y con esto establezco el puente hacia el segundo tema que tú planteas: si esto de la imposición del celibato "comporta una visión negativa de la sexualidad".
Así de entrada yo diría que sí con mayúsculas. Ya de muy niña todo lo que se me transmitía relacionado con la sexualidad se me hizo vivir de una manera negativa y fea, y, si bien la transmisión de este modo de vivirla venía de parte de toda la sociedad, quien era la primera abanderada era la Iglesia. Pero yo añadiría aún una concreción esencial a esto que tú planteas: la cuestión es si esto "comporta una visión negativa de la sexualidad por la relación que tiene con el cuerpo femenino y con la mujer". Porque, evidentemente, la sexualidad, a secas, es cosa de hombres y de mujeres, de mujeres y de hombres (en las dos direcciones), pero, como ya hemos discutido tú y yo ampliamente cuando hablábamos de la exclusión de las mujeres del ministerio sacerdotal en el seno de la Iglesia católica, la Biblia -el Antiguo y el Nuevo Testamento- la han escrito hombres (seres humanos masculinos), la han filtrado hombres (seres humanos masculinos), la han traducido hombres (seres humanos masculinos). Como ya decíamos entonces, la Biblia refleja una concepción del mundo, de la vida, de los deseos, de la sexualidad, del otr@, estricta y absolutamente masculinos. No quiero repetirme extendiéndome de nuevo en el libro del Génesis, pero es evidente que el planteamiento queda claro desde el principio: es Eva la causa de la primera tentación, es ella quien tienta al hombre, Adán, y es ella quien desencadena la ira de Dios padre, que expulsa a la pareja del paraíso y hace recaer el castigo sobre el género humano... . Si hubiera sido yo quien hubiera tenido que formular este capítulo de la Biblia seguro que la tentación la hubiera encarnado Adán, porque para mí sois los hombres la tentación; yo me siento atratída por vosotros. Pero a mi alrededor y por todas partes se ha extendido la idea de que las mujeres somos la provocación por excelencia y que vosotros, pobrecitos, sois las víctimas de esta provocación. Pero de esto también hablamos ya largamente en nuestras pasadas cartas. Yo te decía entonces que los hombres también tenéis vuestros rituales de provocación -tú no eras consciente de ello (evidentemente se es más consciente de la parte que le toca al otr@, en este caso)-, que pueden ser de muchos grados, ¡y es una suerte que exista esta provocación! ¿Dónde quedaría, si no, la coquetería? ¿Dónde el erotismo? ¿Dónde los maravillosos matices de la sexualidad humana? Pero la Iglesia católica, eminentemente patriarcal, machista y misógina, se emperra en proyectar y en perpetuar aquella maléfica idea y en excluir a la mujer de todo el mundo y por todo el terreno que pisa y en ver en todas las manifestaciones del hecho femenino una posible fuente de males y de tentaciones. Yo, que como sabes soy agnóstica, no soy católica y me considero más cristófila que cristiana -con esto quiero decir que no tengo mucho contacto con estos ambientes-, no paro de chocar de frente, día sí día también, de manera directamente indirecta o directamente directa con los signos de la exclusión militante que la Iglesia católica ejerce sobre las mujeres y que ha transmitido a tantísimas sociedades, que no son conscientes de que su misoginia proviene del principio de los tiempos. Yo creo que la Iglesia católica institucional sufre una patología importante, esencial, de la que debe sanar, y que el dictado de la obligación del celibato proviene, en primera línea de esta patología, primero hacia los hombres (seres humanos masculinos) que se hacían seguidores activos -religiosos- de la Iglesia y, después, para ser coherentes con esta decisión de primera línea, también hacia las mujeres que se hacían religiosas.
Para terminar aún una breve reflexión sobre tu tercer punto. Dices: "En cuanto al celibato ligado al voto de castidad que hacemos los religiosos, la perspectiva es diferente. No se trata de una disciplina en relación con el ministerio sacerdotal, sino de una expresión de lo que llamamos la consagración, de la opción de vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo".
El eje de lo que ahora quiero decir se centra en tu palabra "radical". Sobre esto dos observaciones: 2) creo que la "radicalidad" nunca es sana, sobre todo cuando implica la represión o eliminación de una faceta humana, y más aún si esta faceta es básica, axial y fundamental, como lo es la sexualidad; 2) no creo que el celibato sea una manera más "radical" de seguir a Cristo. ¿Era Cristo célibe? Y, si lo era, ¿en qué momento del Nuevo Testamento tenemos testimonio de que lo impuso o lo recomendó a sus seguidor@s? Y, si por "vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo" entiendes aquello de tener más tiempo para dedicarse a l@s demás, como decías en tu penúltima carta, yo volvería a responderte con los argumentos de mi última: que hay parejas que dedican todas las horas de su vida a un mismo objetivo y que la vida en pareja (incluídas las relaciones físicas íntimas) no les impide nada, sino que, muy al contrario, potencia su motivación y respaldo recíprocos
El eje de lo que ahora quiero decir se centra en tu palabra "radical". Sobre esto dos observaciones: 2) creo que la "radicalidad" nunca es sana, sobre todo cuando implica la represión o eliminación de una faceta humana, y más aún si esta faceta es básica, axial y fundamental, como lo es la sexualidad; 2) no creo que el celibato sea una manera más "radical" de seguir a Cristo. ¿Era Cristo célibe? Y, si lo era, ¿en qué momento del Nuevo Testamento tenemos testimonio de que lo impuso o lo recomendó a sus seguidor@s? Y, si por "vivir de una manera radical el seguimiento de Cristo" entiendes aquello de tener más tiempo para dedicarse a l@s demás, como decías en tu penúltima carta, yo volvería a responderte con los argumentos de mi última: que hay parejas que dedican todas las horas de su vida a un mismo objetivo y que la vida en pareja (incluídas las relaciones físicas íntimas) no les impide nada, sino que, muy al contrario, potencia su motivación y respaldo recíprocos
Y aquí lo dejo, Marquès, que tengo ganas de recibir tu respuesta. Ya podemos ir pensando en cuál será nuestro próximo tema.
Un abrazo muy, muy fuerte,
Anna
3 comentarios:
Sigo interesado este tema en el que poco tengo que decir.
Un beso, Ana.
Hola, Jorge. Estoy segura de que sí tienes qué decir, si, como dices, el tema te interesa. Te animo a participar.
Un fuerte abrazo.
Buenos días, Ana, sólo para decirte busques en Google Hazversidades poéticas; ya me comentarás...
Un beso.
Publicar un comentario