.jpg)
Entradas
A Conakry, amb l'amiga Aimé (setembre, 2009) / En Conakry, con su amiga Aimé (septiembre, 2009)
Català (Español, a continuación)
El Masnou, 07-11-2009
Estimat Xec,
Gràcies per reprendre les nostres reflexions, que per raons prou greus havien quedat interrompudes: els cruels esdeveniments del 28 de setembre al teu país van tallar la respiració, van deixar sense esma, van paralitzar la vida i van donar pas a la tensió política i social de què ens parlaves en les teves darreres cartes, forçosament més breus i menys sovintejades. Esperem que els ànims entretant s’hagin calmat una mica i que desaparegui definitivament el perill de guerra civil imminent que va portar a les autoritats diplomàtiques de tants països a recomanar als seus ciutadans l’abandonament del país. Però els morts ningú els podrà ja tornar a la vida, les profundes ferides per les violacions i la violència no es podran ja mai fer enrera...
M’agrada com planteges la reflexió de la teva última carta, m’agrada, en general, l’impuls que et serveix per reflexionar, sempre a partir dels esdeveniments que colpegen el món i la gent, que t’enriqueixen en el coneixement de la naturalesa humana. Mai no et quedes en els fets i els sentiments que et provoquen immediatament o a curt termini, sinó que els fas servir per anar més enllà i esbrinar-ne les causes i les conseqüències. Gràcies, doncs, per tornar sobre aquests nostres temes i brindar-me l’oportunitat d’aprofundir-los.
Dibuixes el teu plantejament entorn de dos eixos que t’han cridat l’atenció arran de les matances del dilluns negre, aquest últim 28 de setembre, en què tanta gent va morir passada per les armes dels militars i tantes dones van ser violades i humiliades: et preguntes el per què –si la crueltat va ser indiscriminada i va afectar tant homes com dones i els morts foren homes i dones- per què les reaccions més irades de la comunitat internacional es van dirigir contra les violacions de les dones. I et preguntes: “Per què aquest escàndol o millor aquesta profunda agressió contra la consciència humana?” L’altre eix de què et serveixes està relacionat amb la qüestió de la intervenció d’un país o de molts països –del que en diem “la comunitat internacional”- en els afers que s’esdevenen en un altre país i que els que veuen així limitada la seva ànsia de poder absolut denominen (interessadament) “ingerència”. Dius: “Per què aquesta ‘ingerència’ verbal i aquesta llibertat de jutjar responsables polítics més enllà de les pròpies fronteres?”. La primera pregunta es demana el per què les agressions contra el gènere femení van ser sentides com més greus que les que va sofrir el masculí, la segona té a veure amb el que podríem anomenar una ètica universal, que seria aplicable a tota la humanitat i donaria el dret a condemnar segons quins fets, amb independència de les lleis que regeixen en els països concrets i de les situacions que els han desencadenat. D’això últim ja n’hem parlat a bastament en algunes de les nostres cartes.
Pel que fa a la primera pregunta tu cerques la causa d’aquesta reacció més sentida envers la violència exercida contra les dones que contra els homes en el fet que la dona –el gènere femení- “representa [...] la VIDA. La matriu de la VIDA.” I segueixes dient:
“[...] les violacions i agressions contra els òrgans sexuals femenins i el segrest d’algunes d’elles per no se sap quina direcció ni motivació, escandalitza l’humà, la humanitat. L’home (el mascle) es revela salvatge, brut, bèstia, i la societat es troba completament frustrada per aquesta agressió a la vida en la seva font, en el seu santuari [...]”.
M’agradaria comentar alguns aspectes d’aquesta manera de veure-ho, que a mi, amb la meva sensibilitat de dona, malgrat que no em resulta gens nova, em crida l’atenció:
Jo mai no definiria una violació com a “agressió contra els òrgans sexuals femenins”. Una violació és una agressió contra un ésser humà, en tota la seva ample dimensió. I els violadors ho saben i en són conscients. És precisament per això que violen i que la violació els resulta especialment atractiva. És l’ànima d’aquest ésser humà que violen (sigui dona o home, nena o nen), no els seus “òrgans sexuals”; és la profanació de la seva ànima el que busquen, i es serveixen de les vies que a ells els sembla que més les / els poden denigrar, el grau del seu plaer està, per a ells, en funció del grau de denigració de l’altr@ i en el grau de la seva indefensió.
Una altra de les explicacions que tu hi veus és el fet que creus que aquest sentiment més irat envers l’agressió cap a les dones es deu a que és sentida, de manera simbòlica, com una “agressió a la VIDA, a la matriu de la VIDA” i, com també ho denomines, al “seu santuari”. No sé si ho encertes fent aquesta diagnosi; ignoro si aquesta manera de sentir és la causa de la reacció internacional davant d’aquests fets tan greus, però el que jo penso és que, en tot cas, no és l’única explicació que pot tenir. I, si et sóc sincera, personalment -com a dona- preferiria que no fos aquesta. Com a dona sempre m’ha semblat just reclamar el meu dret senzillament com a persona, com a ésser humà pur i simple, no pretenc ser el santuari de res, perquè no ho sóc. Ni em sento cridada a ser-ho. Només sóc i vull ser això, un ésser humà que vol ésser tractat i respectat com a tal. Quan em violen a mi, jo no sento que violen la VIDA, em violen senzillament A MI. De la VIDA n’és tant responsable la dona com l’home, i, si n’hi vols dir “santuari”, doncs llavors diria que el santuari el construeixen entre els dos. Com tu mateix dius més endavant “la VIDA és un patrimoni comú. I el fet del gènere en fa un ‘lloc comú’, una cosa ‘à deux’ [‘de dos’]." I dius encara: "Sense reconeixença de l'expressió ètica, cultural, social i econòmica de la dignitat femenina no hi pot haver dignitat masculina. I el contrari també és veritat”. Jo més aviat penso que la ira -més sensible vers l’agressió contra la dona- de la comunitat internacional té la seva causa en el fet que la dona és un ésser humà físicament més dèbil i, per tant, més indefens, i també –potser- pel fet que crec que no m’equivoco si dic que les persones que són víctimes d’una violació molt sovint preferirien la mort a la violació, sobre tot si es tracta de segons quina mena de violacions (encara que sigui difícil de creure, hi ha violacions pitjors que altres).
Pel que fa a la segona pregunta, em sento a prop de la teva sensibilitat. Dius: “La segona reflexió ens porta al dret a la ‘ingerència’. Una certa perspectiva de gènere voldria que la qüestió femenina fos ‘une affaire des femmes’ [‘una qüestió de dones’]. [...]. Però la VIDA és un patrimoni comú.”
Estic completament d’acord amb aquesta percepció. De fet, és així de manera objectiva, com ja deia més amunt. Dit d’una altra manera: ‘el que em toca d’alguna manera també em pertoca, també és cosa meva’. I, si fem extensiva aquesta afirmació a d’altres àmbits, llavors això també val per la qüestió de la mal anomenada ‘ingerència’ en els afers que alguns voldrien només seus (per tal d’evitar responsabilitats jurídiques i morals). Jo diria: en el moment en què una actuació recau sobre un ésser humà en pertoca a qualsevol altre ésser humà la responsabilitat i, per tant, és responsabilitat de TOT@s els éssers humans. Arran de les atrocitats comeses a Alemanya i fora d’Alemanya en els anys nacionalsocialistes, Hannah Arendt, la filòsofa que tant ha escrit sobre els totalitarismes i el mal, deixeble de Heidegger i de Jaspers, deia en un article molt lúcid, que escrivia el 1944, un any abans d’acabar la Segona Guerra Mundial, on reflexionava sobre la culpa: “Políticament parlant, la idea d’humanitat, de la qual no se’n pot excloure cap poble i per la qual no es pot atribuir a cap poble el monopoli de la perversitat, constitueix l’única garantia de que no s’esdevingui que una ‘raça superior’, ara una i després una altra, es cregui en l’obligació, segons la llei natural ‘del més fort’, d’exterminar les ‘races inferiors, ineptes per a la vida' [...]. Els jueus, els pares dels quals foren els primers en concebre la idea d’humanitat, [...] no solament es culpaven de tots els pecats comesos per la comunitat, sinó de tots els delictes humans. Aquells que avui estan disposats a seguir novament aquest camí d’una manera moderna probablement no s’han sentit horroritzats com els fariseus per l’insospitat abast del ‘caràcter nacional alemany’, ni tampoc han dit: ‘gràcies a Déu jo no sóc així, sospirant profundament, sinó que han comprès, espaordits i consternats, fins on és capaç d’arribar l’ésser humà [...], ells i només ells, els qui senten una por genuïna davant l’obligada responsabilitat del gènere humà, seran dignes de confiança en el moment de lluitar sense temor, sense compromisos [...], contra les atrocitats que l’ésser humà és capaç de cometre.” L’article duu el títol de “Culpa organitzada” i és increïble la capacitat que, ja en aquell moment, a tan poca distància dels fets, la filòsofa jueva fos capaç d’aquesta anàlisi tan profundament lúcida. És aquesta mateixa idea d’humanitat a què tu fas referència, segons jo ho entenc, quan parles d’ ”humanitat” en relació a la consciència ecològica i poses entre cometes el mot “ingerència” quan et refereixes a la reacció escandalitzada de la comunitat internacional davant les matances i les violacions del 28 de setembre a Conakry. I és que el que afecta la humanitat és cosa de tot@s, i a tot@s ens en pertoca la responsabilitat moral. Només si interioritzem aquesta responsabilitat serem capaços de no desentendre’ns de res que li succeeixi a l’altre.
I amb això et deixo, Marquès, agraint-te novament que em donis corda per seguir aprofundint i aprenent de tu.
Una forta abraçada,
Anna
***
El Masnou, 07-11-2009
Estimat Xec,
Gràcies per reprendre les nostres reflexions, que per raons prou greus havien quedat interrompudes: els cruels esdeveniments del 28 de setembre al teu país van tallar la respiració, van deixar sense esma, van paralitzar la vida i van donar pas a la tensió política i social de què ens parlaves en les teves darreres cartes, forçosament més breus i menys sovintejades. Esperem que els ànims entretant s’hagin calmat una mica i que desaparegui definitivament el perill de guerra civil imminent que va portar a les autoritats diplomàtiques de tants països a recomanar als seus ciutadans l’abandonament del país. Però els morts ningú els podrà ja tornar a la vida, les profundes ferides per les violacions i la violència no es podran ja mai fer enrera...
M’agrada com planteges la reflexió de la teva última carta, m’agrada, en general, l’impuls que et serveix per reflexionar, sempre a partir dels esdeveniments que colpegen el món i la gent, que t’enriqueixen en el coneixement de la naturalesa humana. Mai no et quedes en els fets i els sentiments que et provoquen immediatament o a curt termini, sinó que els fas servir per anar més enllà i esbrinar-ne les causes i les conseqüències. Gràcies, doncs, per tornar sobre aquests nostres temes i brindar-me l’oportunitat d’aprofundir-los.
Dibuixes el teu plantejament entorn de dos eixos que t’han cridat l’atenció arran de les matances del dilluns negre, aquest últim 28 de setembre, en què tanta gent va morir passada per les armes dels militars i tantes dones van ser violades i humiliades: et preguntes el per què –si la crueltat va ser indiscriminada i va afectar tant homes com dones i els morts foren homes i dones- per què les reaccions més irades de la comunitat internacional es van dirigir contra les violacions de les dones. I et preguntes: “Per què aquest escàndol o millor aquesta profunda agressió contra la consciència humana?” L’altre eix de què et serveixes està relacionat amb la qüestió de la intervenció d’un país o de molts països –del que en diem “la comunitat internacional”- en els afers que s’esdevenen en un altre país i que els que veuen així limitada la seva ànsia de poder absolut denominen (interessadament) “ingerència”. Dius: “Per què aquesta ‘ingerència’ verbal i aquesta llibertat de jutjar responsables polítics més enllà de les pròpies fronteres?”. La primera pregunta es demana el per què les agressions contra el gènere femení van ser sentides com més greus que les que va sofrir el masculí, la segona té a veure amb el que podríem anomenar una ètica universal, que seria aplicable a tota la humanitat i donaria el dret a condemnar segons quins fets, amb independència de les lleis que regeixen en els països concrets i de les situacions que els han desencadenat. D’això últim ja n’hem parlat a bastament en algunes de les nostres cartes.
Pel que fa a la primera pregunta tu cerques la causa d’aquesta reacció més sentida envers la violència exercida contra les dones que contra els homes en el fet que la dona –el gènere femení- “representa [...] la VIDA. La matriu de la VIDA.” I segueixes dient:
“[...] les violacions i agressions contra els òrgans sexuals femenins i el segrest d’algunes d’elles per no se sap quina direcció ni motivació, escandalitza l’humà, la humanitat. L’home (el mascle) es revela salvatge, brut, bèstia, i la societat es troba completament frustrada per aquesta agressió a la vida en la seva font, en el seu santuari [...]”.
M’agradaria comentar alguns aspectes d’aquesta manera de veure-ho, que a mi, amb la meva sensibilitat de dona, malgrat que no em resulta gens nova, em crida l’atenció:
Jo mai no definiria una violació com a “agressió contra els òrgans sexuals femenins”. Una violació és una agressió contra un ésser humà, en tota la seva ample dimensió. I els violadors ho saben i en són conscients. És precisament per això que violen i que la violació els resulta especialment atractiva. És l’ànima d’aquest ésser humà que violen (sigui dona o home, nena o nen), no els seus “òrgans sexuals”; és la profanació de la seva ànima el que busquen, i es serveixen de les vies que a ells els sembla que més les / els poden denigrar, el grau del seu plaer està, per a ells, en funció del grau de denigració de l’altr@ i en el grau de la seva indefensió.
Una altra de les explicacions que tu hi veus és el fet que creus que aquest sentiment més irat envers l’agressió cap a les dones es deu a que és sentida, de manera simbòlica, com una “agressió a la VIDA, a la matriu de la VIDA” i, com també ho denomines, al “seu santuari”. No sé si ho encertes fent aquesta diagnosi; ignoro si aquesta manera de sentir és la causa de la reacció internacional davant d’aquests fets tan greus, però el que jo penso és que, en tot cas, no és l’única explicació que pot tenir. I, si et sóc sincera, personalment -com a dona- preferiria que no fos aquesta. Com a dona sempre m’ha semblat just reclamar el meu dret senzillament com a persona, com a ésser humà pur i simple, no pretenc ser el santuari de res, perquè no ho sóc. Ni em sento cridada a ser-ho. Només sóc i vull ser això, un ésser humà que vol ésser tractat i respectat com a tal. Quan em violen a mi, jo no sento que violen la VIDA, em violen senzillament A MI. De la VIDA n’és tant responsable la dona com l’home, i, si n’hi vols dir “santuari”, doncs llavors diria que el santuari el construeixen entre els dos. Com tu mateix dius més endavant “la VIDA és un patrimoni comú. I el fet del gènere en fa un ‘lloc comú’, una cosa ‘à deux’ [‘de dos’]." I dius encara: "Sense reconeixença de l'expressió ètica, cultural, social i econòmica de la dignitat femenina no hi pot haver dignitat masculina. I el contrari també és veritat”. Jo més aviat penso que la ira -més sensible vers l’agressió contra la dona- de la comunitat internacional té la seva causa en el fet que la dona és un ésser humà físicament més dèbil i, per tant, més indefens, i també –potser- pel fet que crec que no m’equivoco si dic que les persones que són víctimes d’una violació molt sovint preferirien la mort a la violació, sobre tot si es tracta de segons quina mena de violacions (encara que sigui difícil de creure, hi ha violacions pitjors que altres).
Pel que fa a la segona pregunta, em sento a prop de la teva sensibilitat. Dius: “La segona reflexió ens porta al dret a la ‘ingerència’. Una certa perspectiva de gènere voldria que la qüestió femenina fos ‘une affaire des femmes’ [‘una qüestió de dones’]. [...]. Però la VIDA és un patrimoni comú.”
Estic completament d’acord amb aquesta percepció. De fet, és així de manera objectiva, com ja deia més amunt. Dit d’una altra manera: ‘el que em toca d’alguna manera també em pertoca, també és cosa meva’. I, si fem extensiva aquesta afirmació a d’altres àmbits, llavors això també val per la qüestió de la mal anomenada ‘ingerència’ en els afers que alguns voldrien només seus (per tal d’evitar responsabilitats jurídiques i morals). Jo diria: en el moment en què una actuació recau sobre un ésser humà en pertoca a qualsevol altre ésser humà la responsabilitat i, per tant, és responsabilitat de TOT@s els éssers humans. Arran de les atrocitats comeses a Alemanya i fora d’Alemanya en els anys nacionalsocialistes, Hannah Arendt, la filòsofa que tant ha escrit sobre els totalitarismes i el mal, deixeble de Heidegger i de Jaspers, deia en un article molt lúcid, que escrivia el 1944, un any abans d’acabar la Segona Guerra Mundial, on reflexionava sobre la culpa: “Políticament parlant, la idea d’humanitat, de la qual no se’n pot excloure cap poble i per la qual no es pot atribuir a cap poble el monopoli de la perversitat, constitueix l’única garantia de que no s’esdevingui que una ‘raça superior’, ara una i després una altra, es cregui en l’obligació, segons la llei natural ‘del més fort’, d’exterminar les ‘races inferiors, ineptes per a la vida' [...]. Els jueus, els pares dels quals foren els primers en concebre la idea d’humanitat, [...] no solament es culpaven de tots els pecats comesos per la comunitat, sinó de tots els delictes humans. Aquells que avui estan disposats a seguir novament aquest camí d’una manera moderna probablement no s’han sentit horroritzats com els fariseus per l’insospitat abast del ‘caràcter nacional alemany’, ni tampoc han dit: ‘gràcies a Déu jo no sóc així, sospirant profundament, sinó que han comprès, espaordits i consternats, fins on és capaç d’arribar l’ésser humà [...], ells i només ells, els qui senten una por genuïna davant l’obligada responsabilitat del gènere humà, seran dignes de confiança en el moment de lluitar sense temor, sense compromisos [...], contra les atrocitats que l’ésser humà és capaç de cometre.” L’article duu el títol de “Culpa organitzada” i és increïble la capacitat que, ja en aquell moment, a tan poca distància dels fets, la filòsofa jueva fos capaç d’aquesta anàlisi tan profundament lúcida. És aquesta mateixa idea d’humanitat a què tu fas referència, segons jo ho entenc, quan parles d’ ”humanitat” en relació a la consciència ecològica i poses entre cometes el mot “ingerència” quan et refereixes a la reacció escandalitzada de la comunitat internacional davant les matances i les violacions del 28 de setembre a Conakry. I és que el que afecta la humanitat és cosa de tot@s, i a tot@s ens en pertoca la responsabilitat moral. Només si interioritzem aquesta responsabilitat serem capaços de no desentendre’ns de res que li succeeixi a l’altre.
I amb això et deixo, Marquès, agraint-te novament que em donis corda per seguir aprofundint i aprenent de tu.
Una forta abraçada,
Anna
***
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (Traducción al español de Anna Rossell)
El Masnou, 07-11-2009
Querido Xec:
Gracias por retomar nuestras reflexiones, que por razones gravísimas habían quedado interrumpidas: los crueles sucesos del 28 de septiembre en tu país cortaron la respiración, dejaron sin aliento, paralizaron la vida y dieron paso a la tensión política y social de que nos hablas en tus últimas cartas, forzosamente más breves y menos frecuentes. Esperamos que entretanto los ánimos se hayan calmado un poco y que desaparezca definitivamente el peligro de guerra civil inminente que llevó a las autoridades diplomáticas de tantos países a recomendar a sus ciudadanos que abandonaran el país. Pero a los muertos ya nandie les devolverá la vida, las profundas heridas por las violaciones y la violencia ya no podrán borrarse jamás...
Me gusta como planteas la reflexión de tu última carta, me gusta, en general, el impulso que te sirve para reflexionar, siempre a partir de los acontecimientos que golpean el mundo y a la gente, que te enriquecen en el conocimiento de la naturaleza humana. Nunca te quedas en los hechos y en los sentimientos que te provocan inmediatamente o a corto plazo, sino que los utilizas para ir más allá y desentrañar las causas y analizar las consecuencias. Gracias pues, por volver sobre estos temas nuestros y brindarme la oportunidad de profundizar en ellos.
Dibujas tu planteamiento en torno a dos ejes que te han llamado la atención a raíz de las matanzas del lunes negro, este último 28 de septiembre, en que tanta gente murió pasada por las armas de los militares y tantas mujeres fueron violadas y humilladas: te preguntas por qué -si la crueldad fue indiscriminada y afectó tanto a hombres como a mujeres y los muertos fueron hombres y mujeres- por qué las reacciones más airadas de la comunidad internacional se dirigieron contra las violaciones de las mujeres. Y te preguntas: "¿Por qué este escándalo o mejor esta profunda agresión contra la conciencia humana?". El otro eje de que te sirves está relacionado con la cuestión de la intervención de un país o de muchos países -lo que llamamos "comunidad internacional"- en los asuntos que suceden en otro país y que los que ven así limitada su ansia de poder absoluto denominan (interesadamente) "ingerencia". Dices: "¿Por qué esta 'ingerencia' verbal y esta libertad de juzgar a los responsables políticos más allá de las propias fronteras?". La primera pregunta plantea por qué las agresiones contra el género femenino fueron sentidas como más graves que las que sufrió el género masculino, la segunda tiene que ver con lo que podríamos llamar una ética universal, que sería aplicable a toda la humanidad y daría el derecho a condenar según qué hechos, con independencia de las leyes que rigieran en los países concretos donde acontecen y de las situaciones que los han desencadenado. De esto último ya hemos hablado mucho en algunas de nuestras cartas.
Por lo que refiere a la primera pregunta, tú buscas la causa de esta reacción más sentida hacia la violencia ejercida contra las mujeres que contra los hombres en el hecho de que la mujer -el género femenino- "representa [...] la VIDA. La matriz de la VIDA." Y prosigues: "[...] las violaciones y agresiones contra los órganos sexuales femeninos y el secuestro de algunas mujeres por no se sabe qué dirección ni motivación, escandaliza al ser humano, a la humanidad. El hombre (el varón) se revela salvaje, bruto, bestia, y la sociedad se encuentra completamente frustrada por esta agresión a la vida en su fuente, en su santuario [...]."
Me gustaría comentar algunos aspectos de este modo de verlo, que a mí, con mi sensibilidad de mujer, si bien no me resulta nada nuevo, me llama la atención:
Yo nunca definiría una violación como una "agresión contra los órganos sexuales femeninos". Una violación es una agresión contra un ser humano, en toda su amplia dimensión. Y los violadores lo saben y son conscientes de ello. Es por esto precisamente por lo que violan y por lo que la violación les resulta especialmente atractiva. Es el alma de este ser humano lo que violan (sea éste mujer, hombre, niña o niño), no sus "órganos sexuales"; es la profanación de su alma lo que buscan, y se sirven de las vías que a ellos les parecen que más l@s pueden denigrar; el grado de su placer está, para ellos, en función del grado de denigración del otr@ y en el grado de su indefensión.
Otra de las explicaciones que tú ves reside en el hecho de que crees que este sentimiento más airado hacia la agresión contra las mujeres se debe a que es sentida, de manera simbólica, como una "agresión contra la VIDA, contra la matriz de la VIDA" y, como también lo denominas, contra "su santuario".
No sé si aciertas haciendo este diagnóstico; ignoro si este modo de sentir es la causa de la reacción internacional ante estos hechos tan graves, pero lo que yo pienso es que, en cualquier caso, no es la única explicación que puede tener. Y, si te soy sincera, personalmente -como mujer- preferiría que no fuera ésta. Como mujer siempre me ha parecido justo reclamar mi derecho sencillamente como persona, com ser humano puro y simple; no pretendo ser el santuario de nada, porque no lo soy ni me siento llamada a serlo. Únicamente soy y quiero ser esto: un ser humano que quiere ser tratado y respetado como tal. Cuando me violan a mí, yo no siento que violan la VIDA, me violan sencillamente A MÍ. De la VIDA es tan responsable la mujer como el hombre, y, si quieres llamarla "santuario", entonces diría que el santuario se construye entre los dos. Como tú mismo dices más adelante "la VIDA es un patrimonio común. Y el hecho del género la convierte en un 'lugar común', una cosa 'à deux' ['de dos']." Y prosigues: "Sin el reconocimiento de la expresión ética, cultural, social y económica de la dignidad femenina no puede haber dignidad masculina. Y viceversa". Yo me inclino a pensar que la ira -más sensible hacia la agresión contra la mujer- de la comunidad internacional tiene su causa en el hecho de que la mujer es un ser humano físicamente más débil y, por tanto, más indefenso, y también -quizás- en el hecho de que creo que no me equivoco si digo que las personas que son víctimas de una violación muy a menudo hubieran preferido la muerte a la violación, sobre todo si se trata de según qué tipo de violaciones (aunque parezca imposible, hay violaciones que son peores que otras).
Por lo que atañe a la segunda pregunta, me siento cerca de tu sensibilidad. Dices: "La segunda reflexión nos lleva al derecho a la 'ingerencia'. Una cierta perspectiva de género exige que la cuestión femenina sea 'une affaire des femmes' ['un asunto de mujeres']. [...]. Pero la VIDA es un patrimonio común."
Estoy completamente de acuerdo con esta percepción. De hecho, es así de manera objetiva, tal como decía más arriba. Formulado de otro modo: "lo que me afecta de algún modo también atañe a mi responsabilidad, también es cosa mía". Y, si hacemos extensiva esta afirmación a otros ámbitos, entonces esto también vale para la cuestión de la mal llamada 'ingerencia' en los asuntos que algunos quisieran sólo suyos (para evitar responsabilidades jurídicas y morales). Yo diría: en el momento en que una actuación afecta a un ser humano, la responsabilidad de esta actuación recae sobre cualquier otro ser humano y, por tanto, es responsabilidad de TOD@S los seres humanos. Con motivo de las atrocidades cometidas en Alemania y fuera de ella durante los años nacionalsocialistas, Hannah Arendt, la filósofa que tanto ha escrito sobre los totalitarismos y el mal, discípula de Heidegger y de Jaspers, decía en un artículo muy lúcido, que escribía en 1944, un año antes de terminar la Segunda Guerra Mundial, donde reflexionaba sobre la culpa: "Políticamente hablando, la idea de humanidad, de la cual no puede excluirse ningún pueblo y por la cual no se puede atribuir a ningún pueblo el monopolio de la perversidad, constituye la única garantía de que no suceda que una 'raza superior', ahora una y después otra, se crea en la obligación, según la ley natural 'del más fuerte', de exterminar a las 'razas inferiores, ineptas para la vida' [...]. Los judíos, cuyos padres fueron los primeros en concebir la idea de humanidad, [...] no sólamente se culpaban de todos los pecados cometidos por la comunidad, sino de todos los delitos humanos. Aquellos que hoy están dispuestos a seguir nuevamente este camino de una manera moderna probablemente no se han sentido horrorizados como los fariseos por el insospechado alcance del 'carácter nacional alemán', ni tampoco han dicho: 'gracias a Dios yo no soy así, suspirando profundamente, sino que han comprendido, aterrorizados y consternados, hasta dónde es capaz de llegar el ser humano [...], ellos y sólo ellos, los que sienten un miedo genuino ante la obligada responsabilidad del género humano, serán dignos de confianza en el momento de luchar sin temor, sin compromisos [...], contra las atrocidades que el ser humano es capaz de cometer." El artículo lleva por título "Culpa organizada" y es increíble la capacidad que, ya en aquel momento, a tan poca distancia de los hechos, la filósofa judía fuera capaz de este análisis tan profundamente lúcido. Es esta misma idea de humanidad a la que tú haces referencia, según yo lo entiendo, cuando hablas de "humanidad" en relación con la conciencia ecológica y pones entre comillas la palabra "ingerencia" cuando te refieres a la reacción escandalizada de la comunidad internacional ante las matanzas y las violaciones del 28 de septiembre en Conakry. Y es que lo que afecta a la humanidad es cosa de tod@s, y a tod@s nos atañe la responsabilidad moral que de ello se derive. Sólo si interiorizamos esta responsabilidad seremos capaces de no desentendernos de nada que le suceda al otr@.
Y con esto te dejo, Marquès, agradeciéndote nuevamente que me des cuerda para seguir profundizando y aprendiendo de ti.
Un fuerte abrazo,
Anna
No hay comentarios:
Publicar un comentario