9 de abril de 2010

UN POEMA PER A RUJA POPOVA

Traducción al español a continuación

(Catalán)
A Ruja Popova, amb agraïment
(Amb motiu de la visita a la tomba de Sveshtari)
***
Gires el cap i ho veus,
i la història contempla
el seu fruit i un esglai et congela
la sang, ulls amb ulls, milers d’anys t’engoleixen
l’esperit i l’esperit que n’és fill reconeix, i es reconeix
i sap, llavors mateix: el bressol d’aquells déus és el seu,
que la lira d’Orfeu ha tocat les cançons dels ancestres
més seus, les que et van cantar a tu, les que tu cantaràs als teus fills.
Et contempla la història i et veu
i la teva mirada amatent li retorna el regal d’un sentit
renovat, que ara transportes tu;
el testimoni que has vist del teu passat t’ha vist,
i ell és ara un altre, és molt més; la trobada
de les vostres mirades ha esdevingut gresol on es fonen
les veus del passat i el present, amarades del plor
contingut, arrancat pels déus tracis als teus ulls.
I aquest vas que sostens amb les mans, tebi encara,
és el magma sagrat que lliuraràs a les generacions futures.

(El Masnou –Barcelona-, 08-04-2010)

***
(Español)
A Ruja Popova, en agradecimiento
(Con motivo de la visita a la tumba de Sveshtari)
***
Vuelves la cabeza y lo ves,
y la historia contempla
su fruto y se hiela la sangre en tus venas,
ojos con ojos, milenios engullen
tu espíritu y el espíritu, su hijo, reconoce, se reconoce
y sabe, en aquel mismo instante: la cuna de aquellos dioses es la suya,
que la lira de Orfeo tañó las canciones de ancestros
tan suyos, las que a ti te cantaron,
las que tú cantarás a tus hijos.
Te contempla la historia y te ve
y tu viva mirada le devuelve el regalo de un nuevo
sentido, que ahora transportas tú;
el testigo que has visto de tu pasado te ha visto,
y ahora ya es otro, ya es más; del encuentro
de vuestras miradas nace el crisol donde se funden las voces
de antaño y de hoy, bañadas por las lágrimas
contenidas, arrancadas por los tracios a tus ojos.
Y sostienes con las manos la vasija, tibia aún,
el magma sagrado que entregarás a las generaciones futuras.

(El Masnou –Barcelona-, 08-04-2010)

7 de abril de 2010

LA FERIDA EN LA PARAULA (Poemario)

*
Consulta también la etiqueta: "Anna Rossell: Cómo adquirir mis libros" y ver más abajo para comprarlo
*

*
Portada y contraportada del poemario La ferida en la paraula, ed. Montflorit, 2010
***
Sobre el libro (catalán a continuación):
La ferida en la paraula recoge la trayectoria poética de la autora desde 2006 a 2009. Dividido en cuatro partes -Dime palabras encantadas; Con la palabra, la ciudad; Reflexionar con las palabras y La herida en la palabra, que también da título al conjunto-, el poemario aborda cuatro temáticas en registros diferentes: el primero, de cariz más intimista, parte de la esfera privada de la voz poética para trascendirla y encontrar, a partir de ésta, un lenguaje universal. La segunda se sumerge de lleno en el paisaje y las emociones de las grandes ciudades del siglo XXI cuya atmósfera contamina a veces el aspecto formal con ritmo de hip hop. El tercer capítulo busca el diálogo fecundo entre el discurso lingüístico y el filosófico y el cuarto se detiene con la sensibilidad de la mirada limpia o la contundencia de la denuncia en situaciones desgarradoras de nuestro mundo. Cuatro dimensiones que configuran el universo intelectual y espiritual de la autora
***
Sobre el llibre:
La ferida en la paraula recull la trajectòria poètica de l’autora del 2006 al 2009. Dividit en quatre parts –Digue’m paraules encantades; Amb la paraula, la ciutat; EnRaonar amb les paraules i La ferida en la paraula, que també dóna títol al conjunt-, el poemari aborda quatre temàtiques en registres diferents: el primer, de caire més intimista, parteix de l’esfera privada de la veu poètica per transcendir-la i trobar, a partir d’aquesta, un llenguatge universal. La segona es submergeix de ple en el paisatge i les emocions de les grans urbs del segle XXI, l’atmosfera de les quals contamina a voltes l’aspecte formal amb ritme de hip hop. El tercer capítol busca el diàleg fecund entre discurs lingüístic i filosòfic i el quart es detura amb la sensibilitat de la mirada neta o la contundència de la denuncia en situacions esfereïdores del nostre món. Quatre dimensions que configuren l’univers intel·lectual i espiritual de l’autora.

Cómo adquirir mis libros:

1) Librería Altaïr, de Barcelona: Gran Vía de les Corts Catalanes, 616 (entre C./ Balmes y Rbla. de Cataluña), 08007 Barcelona
Tel. (34) 933427171
Fax (34) 933427178
Horario de lunes a sábado: 10:00 - 20:30 h
http://www.altair.es/.
*
2) Librería Laie, de Barcelona, C./ Pau Clarís, 85, Tel. 933181739
*
3) Librería Lili, de El Masnou (pasaje delante del quiosco de prensa, delante de la estación de Ocata)
*
4) Librería Altaïr, de Madrid: C./ Gaztambide, 31 (entre C./ Alberto Aguilera y Princesa), 28015 Madrid
Tel. 915435300
*
*
CÓMO ADQUIRIR MIS LIBROS
*

1) Librería Altaïr, de BARCELONA: Gran Vía de les Corts Catalanes, 616 (entre C./ Balmes y Rbla. de Cataluña), 08007 Barcelona, Tel. (34) 933427171, Fax (34) 933427178, Horario de lunes a sábado: 10:00 - 20:30 h, Correo-e: http://www.altair.es/.
*
2) Librería Laie, de BARCELONA, C./ Pau Clarís, 85, Tel. 933181739
*
3) Librería Library (Lili), de EL MASNOU (BARCELONA) (pasaje delante del quiosco de prensa, ante la estación de Ocata)
*
4) Librería Altaïr, de MADRID: C./ Gaztambide, 31 (entre C./ Alberto Aguilera y Princesa), 28015 Madrid, Tel. 915435300, Fax 915443498, Correo-e: altair.m@altair.es
Horario de lunes a viernes: 10:00-14:00 h i 16:30-20:30 h, sábado: 10:30-14-30 h
*
5) Librería Primado, de VALENCIA, Avda. Primado Reig, 102, Tel. 963616064 (Miguel Morata)
Correo-e: libreriaprimado@hotmail.com
libreriaprimado.blogspot.com

*
6) Librería Céfiro, de SEVILLA, C./ Virgen de los Buenos Libros, 1, 41002 SEVILLA, Tel. y Fax: 954 215 883, Correo-e: cefiro@cefiro-libros.com (Luis)
*
7) Librería La Fuga, de SEVILLA, C./ Conde de Torrejón, 4 (al final de la C./ Amor de Dios), Alameda de Hércules, 41003 SEVILLA, Tel.: 954 382 340, Correo-e: lafuga@nodo50.org (Luis)
*
8) Editorial ACEN, de CASTELLÓN: www.acencs.org
Correo-E: info@acencs.org
Tel.: 662606550
*
9) Librería Argot, de CASTELLÓN, C./ San Vicente, 16, 12002 Castelló de la Plana,
Tel.: 964 250 498, Fax: 964 240 368, Correo-e: argot@argot.es
*
10) Envía un correo a la dirección annarossell@masnou.jazztel.es con tu nombre y tu domicilio postal. Lo recibirás en tu casa, previo el pago de su precio (más los correspondientes gastos de envío -España-) al número de cuenta:

Titular: Anna Rossell
Cuenta nº: 2100 1341 24 0200171951
*
*
LISTA DE PRECIOS:

Mi viaje a Togo (Libro de viajes) 18,50 Euros

La ferida en la paraula (poemario) 12 Euros

Mondomwouwé (novela) 12 Euros

Quadern malià / Cuaderno de Malí (poemario) 12 Euros

Aquellos años grises (España 1951-1975) (novela) 14 Euros

La ilustración y el romanticismo como épocas literarias en contextos europeos está descatalogado. Si os interessa adquirirlo, poneros en contacto con Bernd Springer: bernd.springer@uab.cat

Para consultas Tel.: 647730405

6 de abril de 2010

WILFREDO, HOLA

Una gran satisfacción regresar de las vacaciones pascuales y encontrarse con la compañía de una nueva afinidad. Me alegra compartir mi blog contigo y que la ecología y la literatura confluyan (no sólo en el ciberespacio, claro está). Nos seguimos, pues.
Un abrazo.

25 de marzo de 2010

CORRESPONDENCIA ANNA ROSSELL-XEC MARQUÈS (25-03-2010)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (25-03-2010)
*
A continuación del texto catalán sigue su traducción al español
*

Anna Rossell amb Gerard Àvila (febrer, 2010) / Anna Rossell con Gerard Àvila (febrero, 2010)
*
Català
*
El Masnou, 25-03-2010
*
Estimat Xec,
*
fas en la teva darrera carta un seguit de consideracions, tot aportant dades històriques del inici de la imposició del celibat als sacerdots catòlics, que et condueix a la conclusió que “ni Benet XVI pot pretendre que es tracti d’una voluntat divina. Estem, idò, d’acord”. I aquí és on als meus ulls torna a començar de bell nou la pregunta: si no és voluntat divina i només ho és dels homes (i dic “homes” en el sentit absolutament masculí del terme), llavors per què? Quina raó de ser té la imposició del celibat? Amb això tornem al nostre punt de partida. Com ja hem discutit abastament, l’argument de tenir més temps per dedicar als altres no és pas cap argument, perquè, tal com he dit més d’una vegada, això depèn estrictament de la situació personal de cada religios@ i també de la seva manera d’entendre la vida en parella (estable o no). Crec que ningú no pot negar que a molta gent la plena convivència i comunió amb una parella li dóna més motivació, més força i fins i tot més temps, més empenta per dedicar als altres. Però fins i tot si assumim que en algunes situacions concretes a algun@s religios@s els convingués més el celibat, és evident que l’estat de cèlibe hauria de ser una opció de cadascú, no una imposició generalitzada.
*
I dius encara: “més difícil d’analitzar és el context social i religiós motivant la disciplina. La lectura de les recomanacions de molts sínodes i concilis ens fa comprendre que la pràctica era en alguns contexts de mal aplicar”. D’això en desprenc que aquest context social i religiós no s’ha pogut recuperar històricament, de manera que ignorem les causes que varen portar a imposar-lo. El que sí sabem, però, són les conseqüències que aquesta imposició ha tingut i segueix tenint: “que la pràctica era en alguns contexts de mal aplicar”. Que molt@s religios@s no segueixin aquesta imposició no és greu, el que sí que ho és són les violacions que això comporta, perquè la pederàstia no consentida per part del nen o nena és una violació, i és sabut que els casos de pederàstia no consentida entre els sacerdots catòlics són percentualment molt més elevats que entre la població laica. Hi ha casos de pederàstia que probablement es poden comptar com malaltia, però la majoria d’ells són conseqüència de la repressió, i no una malaltia. Saber això i mantenir la imposició del celibat em sembla que no és responsable. Jo penso que la jerarquia de l’Església catòlica al llarg de la història ha temut més l’escàndol que l’encobriment, li ha fet tanta por destapar la veritat d’una situació, que ha preferit silenciar-la, malgrat ser-ne ben conscient, i això no és acceptable. Cal mirar les coses de front i plantejar els problemes que en el sí de qualsevol institució van sorgint, perquè les institucions no són res abstracte, sinó fetes per éssers humans, susceptibles de desenvolupar tot el bo i el mal que la seva naturalesa humana té potencialment.
Hi ha una afirmació teva que no em queda gens clara. Dius: “També ens caldrà anar més enllà de la comprensió de la sexualitat com a pulsió”. Jo entenc que la sexualitat es pot portar de diverses maneres, entenc que algun@s -pocs, poques- poden arribar a sublimar-la, però fins i tot aquell@s que fan l’opció del celibat, fins i tot aquest@s, no poden negar mai ni deixar de sentir –crec jo- la sexualitat com una pulsió. No sentir-la com a tal equivaldria a estar malalt@, no? No forma part aquesta pulsió de la sana naturalesa humana?

També dius: “Penso que per trobar avui en la reflexió de l’Església negació de la sexualitat i negativitat de la feminitat s’ha de fer recurs a posicions superades […]”. No entenc com tu, que ets un home lúcid, d’esperit crític, bon observador i que sospeses bé les coses pots pensar una cosa així. Parles de “posicions superades”! No, Xec, no són “posicions superades”, sinó arrelades i ben arrelades encara i per molt temps en la societat eclesial i amb això vull dir que és un dels eixos cabdals sobre els que es construeix i construeix l’Església catòlica. En aquest punt no estem pas gens d’acord, Xec. Cada vegada que escolto algun sacerdot (de les monges no en sé tant perquè no se les permet dir missa i d’habitud no casen) parlar de les relacions de parella se’m posen els pèls de punta; de cada paraula se’n desprèn la manera negativa d’entendre les relacions sexuals i la manera desigual d’entendre la feminitat. Han modernitzat el seu vocabulari i pretenen haver superat les seves posicions. Però la seva mentalitat no ha canviat gens ni mica, segueixen entenent que la dona és la temptació personificada (que ho és, per sort; per a mi ho és l’home, també per sort), i sinònim de pecat, i que més valdria evitar-la i mantenir-se’n allunyat. És aquesta la mentalitat que es reflecteix en aquells que pensen que entre els adolescents són sempre les noies les que provoquen i que els nois són -pobrets ells, tant innocents- els que es deixen enredar en les trampes pecaminoses que elles els paren. Vertaderament penso que la imposició del celibat i la percepció negativa de la dona i la feminitat tenen una mateixa arrel, vénen del mateix lloc. Tant de bo sigui veritat això que dius també, que “el mateix procés que va conduir a la promulgació de la disciplina podrà ser el que condueixi a la seva abrogació”. Desitjo de tot cor que arribi aviat el dia que el celibat deixi de ser una imposició i quedi com una llibertat de cadascú, i n’estic certa que el dia que això passi –si és que acaba passant- l’Església catòlica reconeixerà el seu deute amb el gènere femení i els obrirà les portes al ministeri sacerdotal a les dones que vulguin abraçar-lo. Aquest dia l’Església catòlica haurà sanat de la seva malaltia principal, caldrà marcar-ho amb lletres d’or i de joia en els llibres de la història. En aquest context dius a la teva carta: “Així ni la víctima de tants anys de repressió, ni la institució mateixa arriben a trobar-se en un diàleg serè”. I és que “la víctima de tants anys de repressió” no ha de dialogar absolutament de res amb la institució repressora, només faltaria!, senzillament, la institució repressora ha de deixar de reprimir-la i demanar-li disculpes, i res més.

Aquí ho deixo, Xec, i espero que ja tinguis a punt les idees i no trigui gaire la resposta.

Una molt forta abraçada,

Anna

P.D.: T’envio també en document adjunt un article del meu admirat sacerdot catòlic Hans Küng, que parla d’això mateix
*
*
ARTICLE DE HANS KÜNG SOBRE EL CELIBAT
*
TRIBUNA: HANS KÜNG, El País, 13-03-2010
*
¡Abolid la ley del celibato!
*
HANS KÜNG 13/03/2010

Abuso sexual masivo de niños y adolescentes por parte de clérigos católicos desde Estados Unidos hasta Alemania, pasando por Irlanda: se trata de una enorme pérdida de imagen por parte de la Iglesia católica, pero también es una revelación de la profunda crisis por la que atraviesa.
Además de un 'mea culpa' por los abusos, la Iglesia debería revocar la obligación de soltería de los curas
En la Conferencia Episcopal Alemana, su presidente, el arzobispo de Friburgo Robert Zollitsch, primero se pronunció públicamente. Que calificara los casos de abuso como "crímenes atroces" y, más tarde, la Conferencia Episcopal pidiera perdón a todas las víctimas en su declaración del 25 de febrero fueron primeros pasos para superar la crisis, pero tiene que haber más. La postura de Zollitsch demuestra, evidentemente, una serie de consideraciones erróneas que han de ser corregidas.
Primera afirmación: el abuso sexual por parte de clérigos no tiene nada que ver con el celibato. ¡Protesto! Es indiscutible, sin duda, que este tipo de abusos ocurre también en familias, colegios, asociaciones y también en iglesias en las que no rige la ley del celibato. ¿Pero por qué de manera masiva en la Iglesia católica, dirigida por célibes?
Evidentemente, el celibato no es la única razón que explica estos errores. Pero es la expresión estructural más importante de una postura tensa de la Iglesia católica respecto a la sexualidad, que se refleja también en el tema de los anticonceptivos.
Sin embargo un vistazo al Nuevo Testamento muestra que Jesús y san Pablo vivieron ejemplarmente sus respectivas solterías para volcarse en su servicio a la humanidad, pero dejando a cada cual plena libertad respecto a esta cuestión.
En lo que al Evangelio se refiere, la soltería sólo puede comprenderse como una vocación adoptada libremente (una cuestión de carisma) y no como una ley vinculante general. San Pablo se oponía rotundamente a los que, ya entonces, defendían la opinión de que "bueno es para el hombre no tocar mujer": "No obstante, por razón de las inmoralidades, que cada uno tenga su propia mujer, y cada una tenga su propio marido" (1 Corintios, 7, 1-14). Según el Nuevo Testamento en la Primera Carta a Timoteo "el obispo debe ser hombre de una (¡y no ninguna!) sola mujer" (3, 2).
San Pedro y el resto de los apóstoles estaban casados con sus ocupaciones. Para obispos y presbíteros esto quedó, durante siglos, como algo que se daba por supuesto e incluso prevaleció hasta el día de hoy, al menos para los sacerdotes, tanto en oriente como en las iglesias ligadas a Roma, así como en toda la ortodoxia. Sin embargo, la ley romana del celibato contradice el Evangelio y la antigua tradición católica. Merece ser abolida.
Segunda afirmación: es "totalmente erróneo" achacar los casos de abuso a fallos en el sistema de la Iglesia. ¡Protesto! La ley del celibato no existía aún en el primer milenio. En el siglo XI, en Occidente, esta ley se impuso por influencia de monjes (que viven en celibato por decisión propia) y, sobre todo, del papa Gregorio VII de Canossa, en contra de la clara oposición del clero italiano y más todavía del alemán, donde sólo tres obispos se atrevieron a promulgar el decreto. Miles de sacerdotes protestaron contra la nueva ley.
En un memorial, el clero alemán alegaba: "¿Acaso el Papa no conoce la palabra de Dios: 'El que pueda con esto, que lo haga' (Mt 19, 12)?". En esta única declaración sobre la soltería, Jesús aboga por optar libremente por este modo de vida.
De esta manera, la ley del celibato -junto con el absolutismo papal y el clericalismo forzado- se convierte en uno de los pilares fundamentales del "sistema romano". Al contrario que en la Iglesia oriental, el celibato del clero occidental parece sobre todo distinguirse del pueblo cristiano por su soltería: un dominante estado social propio fundamentalmente superior al estado laico, pero totalmente subordinado al Papa de Roma.
El celibato obligatorio es el principal motivo de la catastrófica carencia de sacerdotes, de la trascendente negligencia de la celebración de la Eucaristía y, en muchos lugares, del colapso de la asistencia espiritual personal. Esto se disimula con la fusión de parroquias en "unidades de asistencia espiritual" con sacerdotes totalmente sobrecargados. ¿Pero cuál sería la mejor promoción de una nueva generación de sacerdotes? La abolición de la ley del celibato, raíz de todo mal, y la admisión de mujeres en la ordenación. Los obispos lo saben, pero no tienen valor para decirlo.
Tercera afirmación: los obispos han asumido suficiente responsabilidad. Que ahora se tomen serias medidas de ilustración y prevención es, evidentemente, bienvenido.
¿Pero no son acaso los propios obispos quienes tienen la responsabilidad de todas estas decenas de años de encubrimiento de abusos que, a menudo, sólo conllevaban el traslado de los delincuentes con la más absoluta discreción? ¿Son por lo tanto los mismos antiguos encubridores ahora fidedignos esclarecedores, o acaso no deberían incorporarse comisiones independientes?
Hasta ahora, ningún obispo ha confesado su complicidad. Sin embargo, podría aducir que se limitaba a cumplir las instrucciones de Roma.
Por motivos de secretismo absoluto, la discreta Congregación de Creyentes del Vaticano se atribuyó en realidad todos los casos importantes de delitos sexuales por parte de clérigos, y fue así como esos casos de los años 1981 a 2005 llegaron a la mesa del prefecto cardenal Ratzinger. Éste envió, el mismo 18 de mayo de 2001, a todos los obispos del mundo, una ceremonial epístola sobre los graves delitos (Epistula de delictis gravioribus) en la que todos los casos quedaban clasificados como "secreto pontífice" (secretum Pontificium), cuya violación está penada con el castigo eclesiástico. Entonces, ¿no podría esperar la Iglesia, además, en un gesto de compañerismo para con los obispos, un mea culpa del Papa? Y este gesto debería ir unido a una reparación en virtud de la cual la ley del celibato, sobre la que estaba prohibido discutir en el Segundo Concilio Vaticano, pudiese ser examinada abierta y libremente en la Iglesia.
Con la misma franqueza con la que, por fin, se están superando los mismos casos de abuso, debería discutirse también uno de sus orígenes estructurales más profundos, la ley del celibato.
Los obispos deberían proponérselo al papa Benedicto XVI con insistencia, y sin ningún miedo.
*
Hans Küng es catedrático emérito de Teología Ecuménica en la Universidad de Tubinga (Alemania) y presidente de Global Ethic.
*
Traducción de Ana Berenique.
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (25-03-2010). Traducción al español de Anna Rossell
*
El Masnou, 25-03-2010
*
Querido Xec,
*
haces en tu última carta una serie de consideraciones aportando datos históricos del inicio de la imposición del celibato a los sacerdotes católicos, que te conducen a la conclusión de que "ni Benedicto XVI puede pretender que se trate de una voluntad divina. Así pues, estamos de acuerdo". Y aquí es donde, a mi modo de ver, vuelve a empezar desde el principio la pregunta: si no es voluntad divina y sólo lo es de los hombres (y digo "hombres" en el sentido absolutamente masculino del término), entonces ¿por qué? ¿Cuál es la razón de la imposición del celibato? Con esto volvemos a nuestro punto de partida. Com ya hemos discutido ampliamente, el argumento de tener más tiempo para dedicar a los demás no es un argumento, porque, tal como he dicho más de una vez, esto depende estrictamente de la situación personal de cada religios@ y también de su modo de entender la vida en pareja (estable o no). Creo que nadie puede negar que a mucha gente la plena convivencia y comunión con una pareja le da más motivación, más fuerza e incluso más tiempo, más energía para dedicar a los demás. Pero incluso asumiendo que en algunas situaciones concretas a algun@as religios@s les conviniera más el celibato, es evidente que el estado de célibe debería ser una opción individual, no una imposición generalizada.
Y dices aún: "más difícil de analizar es el contexto social y religioso que motivó la disciplina. La lectura de las recomendaciones de muchos sínodos y concilios nos hace entender que en la práctica era en algunos contextos de difícil aplicación". De esto desprendo que este contexto social y religioso no se ha podido recuperar históricamente, de modo que ignoramos las causas que llevaron a su imposición. Lo que sin embargo sí sabemos son las consecuencias que esta imposición ha tenido y sigue teniendo: "que en la práctica era en algunos contextos de difícil aplicación". Que much@s religios@s no sigan esta imposición no es grave, lo que sí lo es son las violaciones que ello comporta, porque la pederastia no consentida por parte del niño o niña es una violación, y es sabido que los casos de pederastia no consentida entre los sacerdotes católicos son porcentualmente mucho más elevados que entre la población laica. Hay casos de pederastia que probablemente se pueden contar como enfermedad, pero la mayoría de ellos son consecuencia de la represión, y no una enfermedad. Saber esto y mantener la imposición del celibato no me parece responsable. Pienso que la jerarquía de la Iglesia católica a lo largo de la historia ha temido más el escándalo que el encubrimiento; le ha dado tanto miedo destapar la verdad de una situación, que ha preferido silenciarla, a pesar de ser muy consciente de ella, y esto no es aceptable. Es necesario mirar las cosas de frente y plantear los problemas que en el seno de cualquier institución van surgiendo, porque las instituciones no son una abstracción, sino que están hechas por seres humanos, susceptibles de desarrollar todo lo bueno y lo malo qu su naturaleza humana tiene potencialmente.
Hay una afirmación tuya que no me queda nada clara. Dices: "También deberemos ir más allá de la comprensión de la sexualidad como pulsión". Yo entiendo que la sexualidad se puede llevar de diversas maneras, entiendo que algun@s -poc@s- pueden llegar a sublimarla, pero aun aquell@s que optan por el celibato, tampoco ést@s, pueden negar nunca ni dejar de sentir -creo yo- la sexualidad como una pulsión. No sentiral como tal equivaldría a estar enferm@, ¿no? ¿No forma parte esta pulsión de la sana naturaleza humana?

También dices: "Pienso que para encontrar hoy en la reflexión de la Iglesia negación de la sexualidad y negatividad de la feminidad ha de recurrirse a posiciones superadas [...]". No comprendo como tú, que eres un hombre lúcido, de espíritu crítico, buen observador y que sopesas bien las cosas puedes afirmar algo así. Hablas de ¡"posiciones superadas"! No, Xec, no son "posiciones superadas", sino arraigadas y bien arraigadas aún y por mucho tiempo en la sociedad eclesial y con esto me refiero a que constituye uno de los ejes medulares sobre los que se construye y construye la Iglesia católica. En este punto no estamos de acuerdo en absoluto, Xec. Cada vez que escucho a algún sacerdote (de las monjas no sé tanto porque a ellas no se les permite decir misa y no tienen por costumbre casar) hablar de las relaciones de pareja se me ponen los pelos de punta; de cada palabra se desprende la manera negativa de entender las relaciones sexuales i la manera desigual de entender la feminidad. Han modernizado su vocabulario y pretenden haber superado sus posiciones. Pero su mentalidad no ha cambiado en absoluto, siguen entendiendo que la mujer es la tentación personificada (que lo es, por suerte; para mí lo es el hombre, también por suerte), y sinónimo de pecado, y que más valdría evitarla y mantenerse lejos de ella. Es ésta la mentalidad que se refleja en aquellos que piensan que entre los adolescentes son siempre las chicas las que provocan y que los chicos -pobrecillos ellos, tan inocentes- son los que se dejan enredar en las trampas pecaminosas que ellas les tienden. Verdaderamente pienso que la imposición del celibato y la percepción negativa de la mujer y de la feminidad tienen la misma raíz, proceden del mismo lugar. Ojalá sea verdad esto que dices también de que "el mismo proceso que condujo a la promulgación de la disciplina podrá ser el que conduzca a su abrogación". Deseo de todo corazón que llegue pronto el día en que el celibato deje de ser una imposición y quede como una opción de cada un@, y estoy bien segura de que el día en que esto suceda -si es que sucede- la Iglesia católica reconocerá su deuda con el género femenino y les abrirá las puertas al ministerio sacerdotal a las mujeres que quieran abrazarlo. Este día la Iglesia católica habrá sanado de su principal enfermedad, habrá que marcarlo exultantes con letras de oro en los libros de la historia. En este contexto dices en tu carta: "Así ni la víctima de tantos años de represión, ni la institución misma llegan a encontrarse en un diálogo sereno". Y es que "la víctima de tantos años de represión" no ha de dialogar absolutamente de nada con la institución represora, ¡sólo faltaria!, sencillamente, la institución represora debe dejar de reprimirla y pedir disculpas, y nada más.

Aquí lo dejo, Xec, y espero que ya tengas a punto las ideas y no tarde mucho la respuesta.

Un abrazo muy fuerte,

Anna

P.D.: Te mando también en documento adjunto un artículo de mi admirado sacerdote católico Hans Küng, que habla del mismo tema.
*
*
ARTÍCULO DE HANS KÜNG SOBRE EL CELIBATO
*
TRIBUNA: HANS KÜNG, El País, 13-03-2010
*
¡Abolid la ley del celibato!
HANS KÜNG 13/03/2010
*
Abuso sexual masivo de niños y adolescentes por parte de clérigos católicos desde Estados Unidos hasta Alemania, pasando por Irlanda: se trata de una enorme pérdida de imagen por parte de la Iglesia católica, pero también es una revelación de la profunda crisis por la que atraviesa.
Además de un 'mea culpa' por los abusos, la Iglesia debería revocar la obligación de soltería de los curas
En la Conferencia Episcopal Alemana, su presidente, el arzobispo de Friburgo Robert Zollitsch, primero se pronunció públicamente. Que calificara los casos de abuso como "crímenes atroces" y, más tarde, la Conferencia Episcopal pidiera perdón a todas las víctimas en su declaración del 25 de febrero fueron primeros pasos para superar la crisis, pero tiene que haber más. La postura de Zollitsch demuestra, evidentemente, una serie de consideraciones erróneas que han de ser corregidas.
Primera afirmación: el abuso sexual por parte de clérigos no tiene nada que ver con el celibato. ¡Protesto! Es indiscutible, sin duda, que este tipo de abusos ocurre también en familias, colegios, asociaciones y también en iglesias en las que no rige la ley del celibato. ¿Pero por qué de manera masiva en la Iglesia católica, dirigida por célibes?
Evidentemente, el celibato no es la única razón que explica estos errores. Pero es la expresión estructural más importante de una postura tensa de la Iglesia católica respecto a la sexualidad, que se refleja también en el tema de los anticonceptivos.
Sin embargo un vistazo al Nuevo Testamento muestra que Jesús y san Pablo vivieron ejemplarmente sus respectivas solterías para volcarse en su servicio a la humanidad, pero dejando a cada cual plena libertad respecto a esta cuestión.
En lo que al Evangelio se refiere, la soltería sólo puede comprenderse como una vocación adoptada libremente (una cuestión de carisma) y no como una ley vinculante general. San Pablo se oponía rotundamente a los que, ya entonces, defendían la opinión de que "bueno es para el hombre no tocar mujer": "No obstante, por razón de las inmoralidades, que cada uno tenga su propia mujer, y cada una tenga su propio marido" (1 Corintios, 7, 1-14). Según el Nuevo Testamento en la Primera Carta a Timoteo "el obispo debe ser hombre de una (¡y no ninguna!) sola mujer" (3, 2).
San Pedro y el resto de los apóstoles estaban casados con sus ocupaciones. Para obispos y presbíteros esto quedó, durante siglos, como algo que se daba por supuesto e incluso prevaleció hasta el día de hoy, al menos para los sacerdotes, tanto en oriente como en las iglesias ligadas a Roma, así como en toda la ortodoxia. Sin embargo, la ley romana del celibato contradice el Evangelio y la antigua tradición católica. Merece ser abolida.
Segunda afirmación: es "totalmente erróneo" achacar los casos de abuso a fallos en el sistema de la Iglesia. ¡Protesto! La ley del celibato no existía aún en el primer milenio. En el siglo XI, en Occidente, esta ley se impuso por influencia de monjes (que viven en celibato por decisión propia) y, sobre todo, del papa Gregorio VII de Canossa, en contra de la clara oposición del clero italiano y más todavía del alemán, donde sólo tres obispos se atrevieron a promulgar el decreto. Miles de sacerdotes protestaron contra la nueva ley.
En un memorial, el clero alemán alegaba: "¿Acaso el Papa no conoce la palabra de Dios: 'El que pueda con esto, que lo haga' (Mt 19, 12)?". En esta única declaración sobre la soltería, Jesús aboga por optar libremente por este modo de vida.
De esta manera, la ley del celibato -junto con el absolutismo papal y el clericalismo forzado- se convierte en uno de los pilares fundamentales del "sistema romano". Al contrario que en la Iglesia oriental, el celibato del clero occidental parece sobre todo distinguirse del pueblo cristiano por su soltería: un dominante estado social propio fundamentalmente superior al estado laico, pero totalmente subordinado al Papa de Roma.
El celibato obligatorio es el principal motivo de la catastrófica carencia de sacerdotes, de la trascendente negligencia de la celebración de la Eucaristía y, en muchos lugares, del colapso de la asistencia espiritual personal. Esto se disimula con la fusión de parroquias en "unidades de asistencia espiritual" con sacerdotes totalmente sobrecargados. ¿Pero cuál sería la mejor promoción de una nueva generación de sacerdotes? La abolición de la ley del celibato, raíz de todo mal, y la admisión de mujeres en la ordenación. Los obispos lo saben, pero no tienen valor para decirlo.
Tercera afirmación: los obispos han asumido suficiente responsabilidad. Que ahora se tomen serias medidas de ilustración y prevención es, evidentemente, bienvenido.
¿Pero no son acaso los propios obispos quienes tienen la responsabilidad de todas estas decenas de años de encubrimiento de abusos que, a menudo, sólo conllevaban el traslado de los delincuentes con la más absoluta discreción? ¿Son por lo tanto los mismos antiguos encubridores ahora fidedignos esclarecedores, o acaso no deberían incorporarse comisiones independientes?
Hasta ahora, ningún obispo ha confesado su complicidad. Sin embargo, podría aducir que se limitaba a cumplir las instrucciones de Roma.
Por motivos de secretismo absoluto, la discreta Congregación de Creyentes del Vaticano se atribuyó en realidad todos los casos importantes de delitos sexuales por parte de clérigos, y fue así como esos casos de los años 1981 a 2005 llegaron a la mesa del prefecto cardenal Ratzinger. Éste envió, el mismo 18 de mayo de 2001, a todos los obispos del mundo, una ceremonial epístola sobre los graves delitos (Epistula de delictis gravioribus) en la que todos los casos quedaban clasificados como "secreto pontífice" (secretum Pontificium), cuya violación está penada con el castigo eclesiástico. Entonces, ¿no podría esperar la Iglesia, además, en un gesto de compañerismo para con los obispos, un mea culpa del Papa? Y este gesto debería ir unido a una reparación en virtud de la cual la ley del celibato, sobre la que estaba prohibido discutir en el Segundo Concilio Vaticano, pudiese ser examinada abierta y libremente en la Iglesia.
Con la misma franqueza con la que, por fin, se están superando los mismos casos de abuso, debería discutirse también uno de sus orígenes estructurales más profundos, la ley del celibato.
Los obispos deberían proponérselo al papa Benedicto XVI con insistencia, y sin ningún miedo.
*
Hans Küng es catedrático emérito de Teología Ecuménica en la Universidad de Tubinga (Alemania) y presidente de Global Ethic.
*
Traducción de Ana Berenique.

24 de marzo de 2010

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG "VOLS" -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (24-03-2010)

INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE DE CONAKRY (APADRINAT PER LA DELEGACIÓ DE L'ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ), 24-03-2010

Per a més informació sobre l'ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español



Construcció del Casal de Joves de Conakry (març 2010) / Construcción de la Casa de Jóvenes de Conakry (marzo 2010)
***
En Xec Marquès m'acaba d'enviar aquesta foto on es pot veure que les obres segueixen a bon ritme. Aquesta darrera setmana en Xec i en Cisco han tingut visita del provincial, Faus García. Deu haver quedat molt ben impressionat, perquè sembla que ha vist la necessitat de destinar un salesià més a la minúscula comunitat de Conakry. Ben segur que serà molt benvingut; el projecte ho necessita; ho necessiten els / les nen@s i joves del barri.
***
En Xec Marquès necessita diners per a:
1. portar a terme la construcció dels espais necessaris per fer realitat aquest projecte,
2. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents,
3. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,
4. recolzar a les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,
5. ....
Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr):
BANC: BANCO POPULAR
ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DEL COMPTE: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesians) A COSTA
D'IVORI / COSTA DE MARFIL
INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)
***
INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ), 24-03-2010
Para mas información sobre la ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/
Xec Marquès me acaba de enviar esta foto donde se puede ver que las obras siguen a buen ritmo. Esta última semana Xec y Cisco han tenido visita del provincial, Faus García. Debe haber tenido muy buena impresión porque parece que ha visto la necesidad de destinar a un salesiano más a la minúscula comunidad de Conakry. Seguro que será muy bien recibido; el proyecto lo necesita; lo necesitan l@s niñ@s y jóvenes del barrio.
***
Xec Marquès necesita dinero para:
1. llevar a cabo la construcción de los espacios necesarios para hacer realidad este proyecto,
2. el equipamiento de estos espacios con los medios corresopondientes,
3. la formación de un equipo de maestros y educadores que colabore con él,
4. apoyar a las familias sin recursos económicos con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s,
5. ....
Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación (le podéis escribir, telefonear o ir a verle siempre que queráis:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr)
BANCO: BANCO POPULAR
DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) / COSTA DE MARFIL
INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG "VOLS" -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (24-03-2010)

INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE DE CONAKRY (APADRINAT PER LA DELEGACIÓ DE L'ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ), 24-03-2010

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Per a més informació sobre l'ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/



Construcció del Casal de Joves de Conakry (març 2010) / Construcción de la Casa de Jóvenes de Conakry (marzo 2010)
En Xec Marquès m'acaba d'enviar aquesta foto on es pot veure que les obres segueixen a bon ritme. Aquesta darrera setmana en Xec i en Cisco han tingut visita del provincial, Faus García. Deu haver quedat molt ben impressionat, perquè sembla que ha vist la necessitat de destinar un salesià més a la minúscula comunitat de Conakry. Ben segur que serà molt benvingut; el projecte ho necessita; ho necessiten els / les nen@s i joves del barri.
***
En Xec Marquès necessita diners per a:
1. portar a terme la construcció dels espais necessaris per fer realitat aquest projecte,
2. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents,
3. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,
4. recolzar a les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,
5. ....
Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr):
BANC: BANCO POPULAR
ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DEL COMPTE: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesians) A COSTA
D'IVORI / COSTA DE MARFIL
INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)
***
INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ), 24-03-2010
Para mas información sobre la ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/
Xec Marquès me acaba de enviar esta foto donde se puede ver que las obras siguen a buen ritmo. Esta última semana Xec y Cisco han tenido visita del provincial, Faus García. Debe haber tenido muy buena impresión porque parece que ha visto la necesidad de destinar a un salesiano más a la minúscula comunidad de Conakry. Seguro que será muy bien recibido; el proyecto lo necesita; lo necesitan l@s niñ@s y jóvenes del barrio.
***
Xec Marquès necesita dinero para:
1. llevar a cabo la construcción de los espacios necesarios para hacer realidad este proyecto,
2. el equipamiento de estos espacios con los medios corresopondientes,
3. la formación de un equipo de maestros y educadores que colabore con él,
4. apoyar a las familias sin recursos económicos con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s,
5. ....
Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación (le podéis escribir, telefonear o ir a verle siempre que queráis:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr)
BANCO: BANCO POPULAR
DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) / COSTA DE MARFIL
INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)

16 de marzo de 2010

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL (15-03-2010)

CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (15-03-2010)
A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Xec Marquès i Pepe Guillem, a la casa d'El Masnou (juliol, 2006) / Xec Marquès y Pepe Guillem, en la casa de El Masnou (julio, 2006)

Conakry,15 març 2010

Benvolguda Anna :

Les dades que volies:

La primera referència « legal » a l'obligació del celibat per als capellans és del Concili d'Elvira, l’any 306. Elvira és una ciutat del sud de l’actual Espanya. No és fins al 1139, al Concili de Letran, que la disciplina és afirmada per a tota l'Església catòlica romana. Dos segles després serà confirmada al Concili de Trente.
Una altra cosa, i més difícil d’analitzar, és el context social i religiós motivant la disciplina. La lectura de les recomanacions de molts sínodes i concilis ens fa comprendre que la pràctica era en alguns contexts de mal aplicar.

El mateix procés que va conduir a la promulgació de la disciplina podrà ser el que condueixi a la seva abrogació. Val a dir que sempre hi ha hagut casos « particulars » que posen en evidència la relativitat de la norma i la prudència de l’Església a pretendre que es tracti d`una voluntat divina lligant ministeri sacerdotal a celibat. Els casos més nombrosos són els dels capellans anglicans que es passen a l'Església catòlica i que són casats. Tant la seva ordenació com el seu matrimoni son posats en causa.

Ni Benet XVI pot pretendre que es tracti d’una voluntat divina. Estem, idò, d’acord. Jo diria que al segle XXI, si fem un salt endavant i ens alliberem del pes del viscut i tenim en compte les ciències humanes en el domini de la sexualitat, l’opció per al celibat podria ser entesa altrament. També ens caldrà anar més enllà de la comprensió de la sexualitat com a pulsió.

El cristià que escull de ser cèlibe i viure el celibat des de la continència sexual primer de tot relativitza la pulsió, inscriu la pulsió sexual en una perspectiva més ampla. És des d’aquesta orientació de la persona que jo he qualificat de « radical » (hi tornaré més endavant), que hom pot fer opció d’excloure la relació sexual en la seva manera de ser en el món i amb els altres.
Que en el passat això ha expressat [masclisme], i pot ser que encara ho expressi per a certes ideologies, no vol dir que en ella mateixa sigui expressió d’un masclisme malsà i pervers, perquè pervers és menysprear la natura.

Penso que per a trobar avui en la reflexió de l’Església negació de la sexualitat i negativitat de la feminitat s’ha de fer recurs a posicions superades suposant que a l’interior de l’Església hi ha una hydra fòbica [sic] que troba a cada moment llocs d’expressió. Així ni la víctima de tants anys de repressió, ni la institució mateixa arriben a trobar-se en un diàleg serè.
Em sembla que el lloc comú possible és el de la maduresa sexual i afectiva, el de l’expressió de la complementarietat de gestos i de llenguatges de totes i cadascuna de les maneres de sentir, de viure i d’acollir la sexualitat pròpia i la de l’altre i això en tots els dominis de l'existència humana i de les vocacions a servir qualsevol causa, inclosa la del ministeri sacerdotal.

Hem avançat?, no ho sé,

Xec

***
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (15-03-2010)
(Traducción al español de Anna Rossell)

Conakry, 15 de marzo de 2010

Apreciada Anna:

Los datos que querías:
La primera referencia "legal" a la obligación del celibato para los sacerdotes es del Concilio de Elvira, en el año 306. Elvira es una ciudad del sur de la actual España. No será hasta 1139, en el Concilio de Letrán, cuando se extenderá esta disciplina a toda la Iglesia católica romana. Dos siglos más tarde será confirmada en el Concilio de Trento. Otra cosa, y más difícil de analizar, es el contexto social y religioso que motivó esta disciplina. La lectura de las recomendaciones de muchos sínodos y concilios nos da a entender que la práctica en algunos contextos era de difícil aplicación.

El mismo proceso que condujo a la promulgación de la disciplina podrá ser el que conduzca a su abrogación. Cumple decir que siempre ha habido casos "particulares" que ponen en evidencia la relatividad de la norma y la prudencia de la Iglesia en no pretender que se trate de una voluntad divina ligando el ministerio sacerdotal al celibato. Los casos más numerosos son los de los sacerdotes anglicanos que se pasan a la Iglesia católica y que están casados. Tanto su ordenación como su matrimonio son cuestionados.

Ni siquiera Benedicto XVI puede pretender que se trate de una voluntad divina. Así pues estamos de acuerdo. Yo diría que, en el siglo XXI, si damos un salto hacia delante y nos libramos del lastre de lo vivido y si tenemos en cuenta las ciencias humanas en el dominio de la sexualidad, la opción del celibato podría ser entendida de otro modo. También es necesario ir más allá del entendimiento de la sexualidad como pulsión.

El cristiano que elige ser célibe y vivir el celibato desde la continencia sexual, de antemano relativiza la pulsión, inscribe la pulsión sexual en una perspectiva más amplia. Sólo desde esta orientación de la persona, que yo he calificado de "radical" (volveré sobre ello más adelante), se puede abordar la opción de excluir la relación sexual en su manera de estar en el mundo y con los demás. Que en el pasado esto haya expresado [machismo], y puede que aún lo exprese en el caso de ciertas ideologías, no significa que en sí misma sea expresión de un machismo malsano y perverso, porque perverso es menospreciar la naturaleza.

Pienso que hoy en día para encontrar en la reflexión de la Iglesia negación de la sexualidad y negatividad de la feminidad hay que recurrir a superadas suponiendo que en el interior de la Iglesia hay una hydra fóbica [sic] que encuentra en cada momento lugares de expresión. Así nila víctima de tantos años de represión, ni la misma institución llegan a encontrarse en un diálogo sereno.

Me parece que el lugar común posible es el de la madurez sexual y afectiva, el de la expresión de la complementareidada de gestos y de lenguajes de todas y cada una de las maneras de sentir, de vivir y de acoger la sexualidad propia y la del otro y esto en todos los dominios de la existencia humana y de las vocaciones al servicio de cualquier causa, incluída la del ministerio sacerdotal.

¿Hemos avanzado?, no lo sé,

Xec

15 de marzo de 2010

RILKE I LA LITERATURA CATALANA

Jaume Medina,
El crepuscle de la poesia Rainer Maria Rilke: un capítol de la història literària catalana, Lleonard Muntaner Editor, Palma (Mallorca), 2009, 339 pàgs.

Les lletres catalanes estan d’enhorabona. Aquest estiu ha vist la llum un llibre que cal considerar una aportació de luxe, que ve a omplir, tal com anuncia el seu subtítol, un buit important en la història de la literatura catalana. Important per la talla dels autors objecte de la recerca, el fruit de la qual ara s’ha fet públic i lliurat als investigadors i erudits en la matèria: el poeta txec en llengua alemanya Rainer Maria Rilke, esdevingut universal, i la seva influència en la literatura catalana, la seva recepció per autors tan significatius i emblemàtics com Jaume Bofill i Ferro, Carles Riba, Lluís Montanyà, Joan Vinyoli, Guillem Nadal, Agustí Bartra i Marià Manent.

La qualitat de l’obra de Rilke no ha estat lliure de controvèrsia. Encara en vida de l’autor veus autoritzades –Gottfried Benn, Rudolf Kassner, Stefan Zweig, Klaus Mann, Hermann Hesse- enaltien la seva poesia, mentre d’altres –Karl Krolow, Hugo von Hofmannsthal, Bertolt Brecht, Georg Lukács, Ernst Jandl- en qüestionaven la seva vàlua o, deixant-se portar per criteris més ideològics que literaris, la titllaven directament d’escapista, irracional i decadent o li recriminaven buit individualisme. En tot cas, els anys, que tot ho objectiven, han acabat per donar la raó a Robert Musil, el qual en la seva al·locució amb motiu de la mort del poeta, l’any 1927, considerava la poesia de Rilke “paradigma de la modernitat”.

Ningú millor que Jaume Medina (Vic, 1949) per portar a terme aquest estudi filològic. Medina, ell mateix poeta, assagista i traductor, a més de filòleg experimentat i estudiós especialista en Riba -Carles Riba i Friedrich Hölderlin (1987); la biografia Carles Riba (1893-1959) (1989) -Premi de Crítica Serra d'Or-; L'obra de Carles Riba (1990); La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les "Elegies de Bierville" (1994), i Estudis sobre Carles Riba (2000), a més de col·laborador en l’edició de l’Epistolari de Carles Riba, entre altres molts treballs dedicats a altres autors-, és, també, bon coneixedor de la llengua alemanya.

El llibre té el mèrit de reunir en un sol volum tant les traduccions més consagrades de la poesia rilkiana fetes al català com articles i estudis sobre l’obra poètica de l’autor txec, que, a més de facilitar la comparació entre les diferents versions, estalvien a l’estudiós una feina doblement feixuga: recaptar la informació dels autors catalans influïts per Rilke i dels textos que aquells ens han deixat sobre el poeta, molts d’ells dispersos en diverses publicacions periòdiques dels anys trenta difícilment assequibles, que, si bé en alguns casos han estat recollits més recentment en estudis fets sobre els corresponents escriptors catalans, no s’apleguen en una única publicació.

Dividit en quatre parts – I. La presència de Rilke en el món literari català, II. Textos, III. Textos sobre Rilke i IV. Estudis-, Medina fa un recorregut per les primeres notícies de l’obra de Rilke en el món de les lletres catalanes en publicacions d’ordre divers –diaris, revistes, correspondència epistolar dels autors catalans i les estrictament literàries-, inclou els textos pròpiament rilkians traduïts al català, així com recreacions i diferents versions de la seva poesia, i dedica els dos últims capítols a la publicació íntegra dels articles i els estudis que els nostres autors han escrit sobre el poeta txec.

A més de servir d’introducció, el primer capítol dóna fe de manera especialment diferenciada de l’empremta de Rilke en la poesia de Riba, tot comparant textos i idees, sobre tot els que remeten a les Elegies de Duino, vessades en la ribiana sisena de les Elegies de Bierville, els Sonets a Orfeu i els Quaderns de Malte Laurids Brigge. Val la pena esmentar que el fervor professional del filòleg porta Medina a treballar amb profusió de detalls i amb voluntat de totalitat. Així, és el seu propòsit presentar amb absoluta fidelitat els textos i t o t s els textos. És aquesta voluntat, adient al tipus de treball que té entre mans, la que, un cop feta la presentació del primer capítol, l’obliga a desaparèixer com a autor i a donar absolut protagonisme als textos, la cronologia dels quals abasta des dels primers testimonis –amb la traducció d’un poema de Rilke a La Revista catalana, l’any 1917, per part de Manuel de Montoliu-, fins als últims estudis publicats sobre l’autor que han arribat al coneixement de Medina –el de Manuel Carbonell, "Rilke pensat per Heidegger", a Els Marges, núm.76, l’any 2005-, completats encara per unes “Notícies d’última hora”, que inclouen diversos articles publicats al diari Avui, el 2007, i encara el llibre Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana, del mateix any. Si bé l’àmbit d’estudi del treball és estrictament el de les lletres catalanes, Medina també fa esment de les traduccions més consagrades de Rilke a l’espanyol, com són les de José Mª Valverde i Eustaqui Barjau. Encara una altra mostra de l’afany de totalitat del filòleg és el fet que Jaume Medina trasllada als estudiosos de Rilke, de la manera més completa possible, les dades que els poden servir per a la seva recerca i coneixement de l’autor: així trobarem en El crepuscle de la poesia la relació numerada de tots els llibres relacionats amb el poeta en llengua alemanya que ell ha trobat a les biblioteques de Jaume Bofill i Ferro, de Carles Riba i de Marià Manent.

És encertada la diferenciació que l’autor fa entre Textos sobre Rilke i Estudis, que, a més de marcar dues categories en la manera d’abordar el treball del poeta en llengua alemanya per part dels autors catalans, també delimita una cronologia diferent, que indica la necessària distància en el temps perquè es puguin dur a terme estudis objectius sobre qualsevol escriptor. Si els primers recullen els articles fonamentals de la primera fase de la recepció de Rilke (els de Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro i Janko Lavrin, dels anys 30 i 40), els segons abasten els treballs d’anàlisi dels textos rilkians des dels anys 60 del segle passat fins el 2005 (els d’Antoni Comas, Lluís Calderer, Feliu Formosa, Llorenç Soldevila, Marià Villangómez Llobet, Maria Àngels Anglada, Manuel Carbonell, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents).

Un dels eixos més cabdals del llibre el constitueix el capítol segon, dedicat a les recreacions i traduccions de Rilke. A banda d’oferir una visió panoràmica i completa dels textos, té la qualitat de lliurar-nos les diferents versions que, al llarg dels anys, han anat produint els traductors més consagrats de Rilke a la llengua catalana. Així el llibre, a més de l’ample ventall de poemes rilkians que han anat veient la llum en les publicacions més diverses, aplega totes les versions catalanes de les Elegies de Duino (les de Pere Quart, Feliu Formosa, Joan Vinyoli, Manuel Balasch, traductors tots ells de la primera elegia, i la de Jaume Medina, que ens ofereix la seva versió de totes), així com la dels Sonets a Orfeu d’Isidor Martí, juntament amb la dels quatre traduïts per Joan Vinyoli, aquestes últimes les obres poètiques més madures de Rilke. Cal remarcar el fet, que fàcilment podria passar desapercebut, que la traducció de les Elegies de Duino, que Jaume Medina va fer entre 1982 i 1985 i que ell mateix ha elaborat expressament de cap i de nou per a ésser publicada per primer cop en aquest llibre, fa de El crepuscle de la poesia una joia per als filòlegs catalans, que compten a partir d’ara amb una eina valuosa i utilíssima per a l’estudi i la recerca. Abordar la traducció de qualsevol poema de Rilke és una tasca de titans –pocs poetes han elaborat una obra tan críptica i profunda-, segurament per aquest motiu els agosarats que fins ara han assajat de traspassar a la llengua catalana alguna de les seves creacions, ho han fet a tall d’exemple, més com un exercici i un repte personal, que no pas amb la intenció de lliurar als lletraferits el que és una peça completa. Medina ho fa per primera vegada –tradueix les deu elegies-, i val a dir que se’n surt prou bé. En tractar-se d’un llenguatge tan obscur, el traductor se sent posat davant l’alternativa de ser estrictament fidel a la lletra –cosa la qual anirà forçosament en detriment de l’estil i del ritme (l’exemple que més s’acosta a aquest model és la d’en Manuel Balasch)- o, ben al contrari, optar per la interpretació radical i prendre’s la llibertat gairebé absoluta de construir formalment el poema de bell nou (versió de Pere Quart). Tret de la primera elegia, que personalment trobo menys reeixida –segurament a causa de la influència de les quatre versions ja existents-, la de Medina és al meu entendre una traducció selecta, que sap trobar l’equilibri entre aquests dos extrems: s’esforça, i ho aconsegueix, a conservar la forma original -és escrupulós a mantenir el número de versos i el paral·lelisme de les construccions sense forçar-les- i és decidit quan cal interpretar un concepte per eliminar-ne l’ambigüitat. Afegim-hi la sensibilitat poètica de Medina i tindrem un producte exquisit, tret d’alguns moments en què, com no pot ser d’altra manera tractant-se de poemes de Rilke- la interpretació pot ser polèmica.

Un llibre, doncs, indispensable, en el qual només hi he trobat a faltar un índex de noms i obres, que faria més fàcil i ràpida la cerca d’informació puntual.

Anna Rossell
(Publicat a: Revista de Catalunya, núm. 256. Nova Etapa (desembre 2009), pàgs. 106-109.

RILKE I LA LITERATURA CATALANA

Jaume Medina, El crepuscle de la poesia
Rainer Maria Rilke: un capítol de la història literària catalana,
Lleonard Muntaner Editor, Palma (Mallorca), 2009, 339 pàgs.


Les lletres catalanes estan d’enhorabona. Aquest estiu ha vist la llum un llibre que cal considerar una aportació de luxe, que ve a omplir, tal com anuncia el seu subtítol, un buit important en la història de la literatura catalana. Important per la talla dels autors objecte de la recerca, el fruit de la qual ara s’ha fet públic i lliurat als investigadors i erudits en la matèria: el poeta txec en llengua alemanya Rainer Maria Rilke, esdevingut universal, i la seva influència en la literatura catalana, la seva recepció per autors tan significatius i emblemàtics com Jaume Bofill i Ferro, Carles Riba, Lluís Montanyà, Joan Vinyoli, Guillem Nadal, Agustí Bartra i Marià Manent.

La qualitat de l’obra de Rilke no ha estat lliure de controvèrsia. Encara en vida de l’autor veus autoritzades –Gottfried Benn, Rudolf Kassner, Stefan Zweig, Klaus Mann, Hermann Hesse- enaltien la seva poesia, mentre d’altres –Karl Krolow, Hugo von Hofmannsthal, Bertolt Brecht, Georg Lukács, Ernst Jandl- en qüestionaven la seva vàlua o, deixant-se portar per criteris més ideològics que literaris, la titllaven directament d’escapista, irracional i decadent o li recriminaven buit individualisme. En tot cas, els anys, que tot ho objectiven, han acabat per donar la raó a Robert Musil, el qual en la seva al·locució amb motiu de la mort del poeta, l’any 1927, considerava la poesia de Rilke “paradigma de la modernitat”.

Ningú millor que Jaume Medina (Vic, 1949) per portar a terme aquest estudi filològic. Medina, ell mateix poeta, assagista i traductor, a més de filòleg experimentat i estudiós especialista en Riba -Carles Riba i Friedrich Hölderlin (1987); la biografia Carles Riba (1893-1959) (1989) -Premi de Crítica Serra d'Or-; L'obra de Carles Riba (1990); La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les "Elegies de Bierville" (1994), i Estudis sobre Carles Riba (2000), a més de col·laborador en l’edició de l’Epistolari de Carles Riba, entre altres molts treballs dedicats a altres autors-, és, també, bon coneixedor de la llengua alemanya.

El llibre té el mèrit de reunir en un sol volum tant les traduccions més consagrades de la poesia rilkiana fetes al català com articles i estudis sobre l’obra poètica de l’autor txec, que, a més de facilitar la comparació entre les diferents versions, estalvien a l’estudiós una feina doblement feixuga: recaptar la informació dels autors catalans influïts per Rilke i dels textos que aquells ens han deixat sobre el poeta, molts d’ells dispersos en diverses publicacions periòdiques dels anys trenta difícilment assequibles, que, si bé en alguns casos han estat recollits més recentment en estudis fets sobre els corresponents escriptors catalans, no s’apleguen en una única publicació.
Dividit en quatre parts – I. La presència de Rilke en el món literari català, II. Textos, III. Textos sobre Rilke i IV. Estudis-, Medina fa un recorregut per les primeres notícies de l’obra de Rilke en el món de les lletres catalanes en publicacions d’ordre divers –diaris, revistes, correspondència epistolar dels autors catalans i les estrictament literàries-, inclou els textos pròpiament rilkians traduïts al català, així com recreacions i diferents versions de la seva poesia, i dedica els dos últims capítols a la publicació íntegra dels articles i els estudis que els nostres autors han escrit sobre el poeta txec.

A més de servir d’introducció, el primer capítol dóna fe de manera especialment diferenciada de l’empremta de Rilke en la poesia de Riba, tot comparant textos i idees, sobre tot els que remeten a les Elegies de Duino, vessades en la ribiana sisena de les Elegies de Bierville, els Sonets a Orfeu i els Quaderns de Malte Laurids Brigge. Val la pena esmentar que el fervor professional del filòleg porta Medina a treballar amb profusió de detalls i amb voluntat de totalitat. Així, és el seu propòsit presentar amb absoluta fidelitat els textos i t o t s els textos. És aquesta voluntat, adient al tipus de treball que té entre mans, la que, un cop feta la presentació del primer capítol, l’obliga a desaparèixer com a autor i a donar absolut protagonisme als textos, la cronologia dels quals abasta des dels primers testimonis –amb la traducció d’un poema de Rilke a La Revista catalana, l’any 1917, per part de Manuel de Montoliu-, fins als últims estudis publicats sobre l’autor que han arribat al coneixement de Medina –el de Manuel Carbonell, "Rilke pensat per Heidegger", a Els Marges, núm.76, l’any 2005-, completats encara per unes “Notícies d’última hora”, que inclouen diversos articles publicats al diari Avui, el 2007, i encara el llibre Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana, del mateix any. Si bé l’àmbit d’estudi del treball és estrictament el de les lletres catalanes, Medina també fa esment de les traduccions més consagrades de Rilke a l’espanyol, com són les de José Mª Valverde i Eustaqui Barjau. Encara una altra mostra de l’afany de totalitat del filòleg és el fet que Jaume Medina trasllada als estudiosos de Rilke, de la manera més completa possible, les dades que els poden servir per a la seva recerca i coneixement de l’autor: així trobarem en El crepuscle de la poesia la relació numerada de tots els llibres relacionats amb el poeta en llengua alemanya que ell ha trobat a les biblioteques de Jaume Bofill i Ferro, de Carles Riba i de Marià Manent.

És encertada la diferenciació que l’autor fa entre Textos sobre Rilke i Estudis, que, a més de marcar dues categories en la manera d’abordar el treball del poeta en llengua alemanya per part dels autors catalans, també delimita una cronologia diferent, que indica la necessària distància en el temps perquè es puguin dur a terme estudis objectius sobre qualsevol escriptor. Si els primers recullen els articles fonamentals de la primera fase de la recepció de Rilke (els de Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro i Janko Lavrin, dels anys 30 i 40), els segons abasten els treballs d’anàlisi dels textos rilkians des dels anys 60 del segle passat fins el 2005 (els d’Antoni Comas, Lluís Calderer, Feliu Formosa, Llorenç Soldevila, Marià Villangómez Llobet, Maria Àngels Anglada, Manuel Carbonell, Segimon Serrallonga i Ricard Torrents).

Un dels eixos més cabdals del llibre el constitueix el capítol segon, dedicat a les recreacions i traduccions de Rilke. A banda d’oferir una visió panoràmica i completa dels textos, té la qualitat de lliurar-nos les diferents versions que, al llarg dels anys, han anat produint els traductors més consagrats de Rilke a la llengua catalana. Així el llibre, a més de l’ample ventall de poemes rilkians que han anat veient la llum en les publicacions més diverses, aplega totes les versions catalanes de les Elegies de Duino (les de Pere Quart, Feliu Formosa, Joan Vinyoli, Manuel Balasch, traductors tots ells de la primera elegia, i la de Jaume Medina, que ens ofereix la seva versió de totes), així com la dels Sonets a Orfeu d’Isidor Martí, juntament amb la dels quatre traduïts per Joan Vinyoli, aquestes últimes les obres poètiques més madures de Rilke. Cal remarcar el fet, que fàcilment podria passar desapercebut, que la traducció de les Elegies de Duino, que Jaume Medina va fer entre 1982 i 1985 i que ell mateix ha elaborat expressament de cap i de nou per a ésser publicada per primer cop en aquest llibre, fa de El crepuscle de la poesia una joia per als filòlegs catalans, que compten a partir d’ara amb una eina valuosa i utilíssima per a l’estudi i la recerca. Abordar la traducció de qualsevol poema de Rilke és una tasca de titans –pocs poetes han elaborat una obra tan críptica i profunda-, segurament per aquest motiu els agosarats que fins ara han assajat de traspassar a la llengua catalana alguna de les seves creacions, ho han fet a tall d’exemple, més com un exercici i un repte personal, que no pas amb la intenció de lliurar als lletraferits el que és una peça completa. Medina ho fa per primera vegada –tradueix les deu elegies-, i val a dir que se’n surt prou bé. En tractar-se d’un llenguatge tan obscur, el traductor se sent posat davant l’alternativa de ser estrictament fidel a la lletra –cosa la qual anirà forçosament en detriment de l’estil i del ritme (l’exemple que més s’acosta a aquest model és la d’en Manuel Balasch)- o, ben al contrari, optar per la interpretació radical i prendre’s la llibertat gairebé absoluta de construir formalment el poema de bell nou (versió de Pere Quart). Tret de la primera elegia, que personalment trobo menys reeixida –segurament a causa de la influència de les quatre versions ja existents-, la de Medina és al meu entendre una traducció selecta, que sap trobar l’equilibri entre aquests dos extrems: s’esforça, i ho aconsegueix, a conservar la forma original -és escrupulós a mantenir el número de versos i el paral·lelisme de les construccions sense forçar-les- i és decidit quan cal interpretar un concepte per eliminar-ne l’ambigüitat. Afegim-hi la sensibilitat poètica de Medina i tindrem un producte exquisit, tret d’alguns moments en què, com no pot ser d’altra manera tractant-se de poemes de Rilke- la interpretació pot ser polèmica.

Un llibre, doncs, indispensable, en el qual només hi he trobat a faltar un índex de noms i obres, que faria més fàcil i ràpida la cerca d’informació puntual.

Anna Rossell
(Publicat a: Revista de Catalunya, núm. 256. Nova Etapa (desembre 2009), pàgs. 106-109).

13 de marzo de 2010

PRESENTACIÓN DE MI POEMARIO, "LA FERIDA EN LA PARAULA": SÁBADO, 10 DE ABRIL, 20:00 h EN EL "VINS I DIVINS" DE EL MASNOU


Portada y contraportada del poemario / Portada i contraportada del poemari

Text català a continuació

Querid@s amig@s:

avanzándome al día de Sant Jordi, pero calentando motores para la señalada festividad del libro aquí en Cataluña, quiero invitaros muy especialmente a la presentación de mi poemario La ferida en la paraula, que será el próximo sábado, día 10 de abril a las 20:00 h, en Vins i Divins de El Masnou (Barcelona) -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lugar muy especial donde podréis disfrutar de una buena copa y de tapas exquisitas.

Aunque me dirijo a tod@s en general, quiero invitaros a tod@s y cada un@ de vosotros a compartir conmigo esta presentación, una ilusión que es mi deseo vivir con mis amig@s. Espero de todo corazón que podréis reservar este día y hora en vuestra agenda.

Después de las palabras de presentación, yo misma leeré una selección de poemas del libro.

El Vins i Divins lo encontraréis en El Masnou, delante de la estación de tren del apeadero de Ocata. Es el mismo edificio del Casino.

Así pues, hasta el sábado, día 10 de abril.

Un fuerte abrazo a tod@s,

Anna
/

***
PRESENTACIÓ DEL MEU POEMARI "LA FERIDA EN LA PARAULA" AL "VINS I DIVINS" D'EL MASNOU: DISSABTE, 10 D'ABRIL, 20:00 h

Estimats amics i amigues,

avançant-me al dia de Sant Jordi, però escalfant motors per a tan senyalada diada de llibres, us vull convidar molt especialment a la presentació del meu poemari La ferida en la paraula, que serà el proper dissabte, dia 10 d'abril a les 20:00 h, a Vins i Divins d'El Masnou -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lloc molt especial on podreu gaudir d'un bona copa i exquisides tapes.

Malgrat que em dirigeixo a tot@s en general, vull convidar a tot@s i cadascun de vosaltres a compartir amb mi aquesta presentació, una il·lusió que voldria viure amb els meus amics i amigues. Espero de tot cor que podreu reservar aquest dia i hora a la vostra agenda.

Després de les paraules de presentació, jo mateixa faré lectura d'una selecció de poemes del llibre.

El Vins i Divins el trobareu a El Masnou, davant mateix de l'estació de tren del baixador d'Ocata. És el mateix edifici del Casino.

Així doncs fins dissabte, dia 10 d'abril.

Una forta abraçada a tot@s,

Anna

PRESENTACIÓN DE MI POEMARIO, "LA FERIDA EN LA PARAULA": SÁBADO, 10 DE ABRIL, 20:00 h EN EL "VINS I DIVINS" DE EL MASNOU





Presentación del poemario La ferida en la paraula, 10-04-2010, en el Vins i Divins de El Masnou,
en la foto de en medio, con la concejal de cultura, Marta Neira, el alcalde Eduard Gisbert (en primer tèrmino) y el amigo Goio Luri
***
Presentació del poemari La ferida en la paraula, 10-04-2010 al Vins i Divins d'El Masnou, a la foto del mig, amb la consellera de cultura, Marta Neira, l'alcalde Eduard Gisbert (en primer terme) i l'amic Goio Luri

Portada y contraportada del poemario / Portada i contraportada del poemari

Text català a continuació

Querid@s amig@s:

avanzándome al día de Sant Jordi, pero calentando motores para la señalada festividad del libro aquí en Cataluña, quiero invitaros muy especialmente a la presentación de mi poemario La ferida en la paraula, que será el próximo sábado, día 10 de abril a las 20:00 h, en Vins i Divins de El Masnou (Barcelona) -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lugar muy especial donde podréis disfrutar de una buena copa y de tapas exquisitas.

Aunque me dirijo a tod@s en general, quiero invitaros a tod@s y cada un@ de vosotros a compartir conmigo esta presentación, una ilusión que es mi deseo vivir con mis amig@s. Espero de todo corazón que podréis reservar este día y hora en vuestra agenda.

Después de las palabras de presentación, yo misma leeré una selección de poemas del libro.

El Vins i Divins lo encontraréis en El Masnou, delante de la estación de tren del apeadero de Ocata. Es el mismo edificio del Casino.

Así pues, hasta el sábado, día 10 de abril.

Un fuerte abrazo a tod@s,

Anna

***
PRESENTACIÓ DEL MEU POEMARI "LA FERIDA EN LA PARAULA" AL "VINS I DIVINS" D'EL MASNOU: DISSABTE, 10 D'ABRIL, 20:00 h

Estimats amics i amigues,

avançant-me al dia de Sant Jordi, però escalfant motors per a tan senyalada diada de llibres, us vull convidar molt especialment a la presentació del meu poemari La ferida en la paraula, que serà el proper dissabte, dia 10 d'abril a les 20:00 h, a Vins i Divins d'El Masnou -http://vinsidivins.blogspot.com/-, un lloc molt especial on podreu gaudir d'un bona copa i exquisides tapes.

Malgrat que em dirigeixo a tot@s en general, vull convidar a tot@s i cadascun de vosaltres a compartir amb mi aquesta presentació, una il·lusió que voldria viure amb els meus amics i amigues. Espero de tot cor que podreu reservar aquest dia i hora a la vostra agenda.

Després de les paraules de presentació, jo mateixa faré lectura d'una selecció de poemes del llibre.

El Vins i Divins el trobareu a El Masnou, davant mateix de l'estació de tren del baixador d'Ocata. És el mateix edifici del Casino.

Així doncs fins dissabte, dia 10 d'abril.

Una forta abraçada a tot@s,

Anna



12 de marzo de 2010

INFORMACIÓN SOBRE EL PROYECTO DE CONAKRY (APADRINADO POR LA DELEGACIÓN DE LA ONG "VOLS" -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (12-03-2010)

INFORMACIÓ SOBRE EL PROJECTE DE CONAKRY, APADRINAT PER LA DELEGACIÓ DE L'ONG VOLS -VOLUNTARIAT SOLIDARI- DE MATARÓ (12-03-2010)

A continuación del texto catalán sigue su traducción al español

Per a més informació sobre l'ONG VOLS: http://www.ongvols.org/ca/



Pati de la casa de Cisco Ubach i Xec Marquès, al barri de Nongo, Conakry. Construcció de la primera fase del projecte del Casal de Joves (març 2010) / Patio de la casa de Cisco Ubach y Xec Marquès, en el barrio de Nongo, Conakry. Construcción de la primera fase del proyecto de la Casa de Jóvenes (marzo, 2010)
Benvolguts,
una vista per gaudir i tastar una mica el fruit dels vostros esforços. Demà tinc una formació amb voluntaris per al projecte de centre obert durant les vacances d'estiu a unes quantes parròquies de Conakry, entre ells alguns de la nostra; la llavor que va creixent, perque els edificis, sense un equip humà, no són més que ciment ben ordenat.
Gràcies,
Xec
***
En Xec Marquès necessita diners per a:
1. portar a terme la construcció dels espais necessaris per fer realitat aquest projecte,
2. l'equipament d'aquests espais amb els mitjans corresponents,
3. la formació d'un equip d'educadors de temps lliure que col·labori amb ell,
4. recolzar a les famílies sense mitjans amb beques per al reforç escolar dels seus fills,
5. ....
Qui vulgui fer un donatiu pot fer-lo al número de compte que figura a continuació (li podeu escriure, telefonar o anar-lo a visitar sempre que vulgueu:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr):
BANC: BANCO POPULAR
ADREÇA: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DEL COMPTE: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesians) A COSTA
D'IVORI / COSTA DE MARFIL
INDICAR A LES OBSERVACIONS: Per al projecte de Conakry (Xec, -B.A.-)
una vista para que podáis gozar y saborear un poco el fruto de vuestros esfuerzos. Mañana tengo una sesión de formación con voluntari@s para el proyecto de centro abierto durante las vacaciones de verano en unas cuantas parroquias de Conakry, entre ellas la nuestra; la semilla que va creciendo, porque los edificios, sin equipo humano, no son más que cemento bien ordenado.
Gracias,
Xec
***
Xec Marquès necesita dinero para:
1. llevar a cabo la construcción de los espacios necesarios para hacer realidad este proyecto,
2. el equipamiento de estos espacios con los medios corresopondientes,
3. la formación de un equipo de maestros y educadores que colabore con él,
4. apoyar a las familias sin recursos económicos con becas para el refuerzo escolar de sus hij@s,
5. ....
Quien quiera hacer un donativo puede hacerlo al número de cuenta que sigue a continuación (le podéis escribir, telefonear o ir a verle siempre que queráis:
Xec Marquès Coll: xecsdb@yahoo.fr)
BANCO: BANCO POPULAR
DIRECCIÓN: C/Alcalá 26, 28014 MADRID – España.
SWIFT: POPUESMM
IBAN: ES26 0075 0001 8806 0676 4729
C.C.C. 0075 0001 88 0606764729
TITULAR DE LA CUENTA: SOC. DE SAN FRANCISCO DE SALES (Salesianos) / COSTA DE MARFIL
INDICAR EN LAS OBSERVACIONES: Para el proyecto de Conakry (Xec, -B.A.-)