.jpg)
Entradas
FAUST O L’AMOR COM A PÈRDUA[1]
Anna Rossell
Unidad en ella
Muero porque me arrojo, porque quiero morir,
porque quiero vivir en el fuego, [...]
deja que mire el hondo clamor de tus entrañas
donde muero y renuncio a vivir para siempre.
Quiero amor o la muerte, quiero morir del todo,
quiero ser tú, tu sangre, esa lava rugiente
que regando encerrada bellos miembros extremos
siente así los hermosos límites de la vida.
[...]
(Vicente Aleixandre, La destrucción o el amor, 1933)
I
Interpretar Faust és una tasca gegantina, tant per la naturalesa filosòfica de l’obra en qüestió, curulla ademés de simbolisme, com per l’elevadíssim lloc que el seu autor ocupa dins la literatura universal. Així, si tot sovint -llegint Goethe- temem no copsar del tot la profunditat de les seves paraules, molt més encara ens embarga aquesta temença en el cas del seu Faust, que fou l’obra la gestació de la qual l’acompanyà tota la seva vida i que aborda temàticament tota la vida de l’home, encarnada en la del personatge Faust. Però, la interpretació s’esdevé sempre, malgrat les dificultats, malgrat que la forta càrrega simbòlica -sobre tot de la segona part de l’obra- ens imposi una obligada cautela i deixi eternament obert el pou inesgotable del sentit. De manera que m’he atrevit a abordar, en aquesta exposició, un aspecte d’aquest gran poema dramàtic que se m’imposa personalment com una qüestió essencial en llegir el Faust de Goethe. Em plantejo la pregunta sobre quin lloc ocupa l’amor -la relació amorosa- en la vida de l’individu Faust. És doncs aquesta pregunta la que m’ha empès a reseguir el caràcter del personatge Faust i a arriscar una resposta a aquesta qüestió, a dibuixar una hipòtesi que s’integri amb coherència dins la trajectòria de la vida de Faust.
He de reconèixer que, pel que fa al tema de l’amor, la primera impressió que em domina en llegir el Faust, és la de que la relació amorosa del protagonista sembla simplement una anècdota dins la seva vida. No és un sentiment que el configuri, que formi part de si mateix, sinó un sentiment al qual l’autor dedica un parell de capítols. No deixa de cridar l’atenció que, malgrat el desfici que sent Faust quan pensa en la seva estimada Margarida, malgrat l’agitació que domina el seu desig d’ella en l’episodi amorós que inclou la primera part de l’obra, i malgrat l’impuls irresistible que sent vers la bellesa d’Helena i l’enlluernament que l’immovilitza en la seva presència en el segon episodi amorós que inclou la segona part, és realment curiós -deia- el fet de que, en cap dels dos episodis, l’autor es detingui en la descripció del sentiment de l’entrega amorosa de Faust. En tots dos episodis el resultat de la unió amorosa és un fill, però no sabem res sobre què significa per Faust aquesta unió amorosa, no sabem res de la seva passió, de la seva fusió amb l’amant. A ambdós relacions amoroses les caracteritza l’apassionament del desig -i m’interessa subratllar: del desig-, no pas la passió de l’entrega, no pas la passió de la unió. Així, als meus ulls és vertaderament estrany que la més ambiciosa obra de Goethe, que descriu tot el periple vital d’un home des de la seva joventut fins a la vellesa i la mort, no s’endinsi més a bastament en l’essència de la unió amorosa, sobre tot si considerem que aquesta relació és la culminació de la relació humana i que Goethe estudia en la seva obra l’essència de la naturalesa humana, les inquietuds, els desitjos i les passions que dominen l’ésser humà, encarnat en un home. Em plantejo, doncs, la qüestió de si aquesta gran absència pot considerar-se un símptoma del caràcter fàustic-goethià, potser també goethià en la mesura en què l’autor pogués identificar-se amb el seu personatge. Per respondre a aquesta pregunta vull fer un recorregut per alguns trets que em semblen característics de l’home Faust.
Faust, el nom del qual, si ens atenim a l’etimologia llatina, significa ‘feliç’, és, paradoxalment, tot el contrari de feliç; de bon començament, el coneixem posseït d’una tremenda aflicció: fa la seva primera aparició en l’escena inquiet/unruhig (cat. pàg. 14/al. pàg. 17)[2], presa d’una gran agitació, lamentant-se profundament de la seva ignorància, completament dominat pel neguit, perquè -com diu la traducció catalana- el recrema que l’home no sap res (cat. pàg. 14/al. pàg. 17). Recordem les seves lamentacions: [...) Ve-te’l aquí, el teu món!/ ¿Et cal inquirir més perquè encongeix ta vida/un mal que és en tot tu i que no saps a on?/ És que Déu cria l’home per respirar i sentir/dins la natura, i tu respires pols i floridura,/veus esquelets de bèstia, ossos de mort... Pogués fugir/dins dels teus raigs, i veure camps i espai i altura!.. (cat. pàgs. 14-15/al. pàg. 18)[3], i tot fitant el signe del Macrocosmos, segueix dient: Ara entenc el teixit de l’univers:/com les forces del cel i de la terra/es compenetren. Sento el so de l’harmonia./ Bell espectacle! Però no en tinc prou;/et vull a tu mateixa, natura. Em nodriria/ dels teus pits plens que a cel i terra abasten,/i tu em rebutges! (cat. pàgs. 15-16/al. pàg. 19)[4]. A Faust el domina una ànsia inesgotable de saber, un desig il.limitat que preludia el perill que la seva ànima corre de ser condemnada a la insatisfacció eterna: ell no en té prou, i per apaivagar el seu anhel invoca l’Esperit de la Terra. És en aquest estat de desfici que Mefistòfeles se li apareix i li proposa el seu pacte.
Cal demanar-se quin ventatjós partit es promet treure Faust al seu favor del pacte que suscriu amb el Diable; no sembla pas que sigui el poder de la màgia allò que més l’atrau de Mefistòfeles, perquè de màgia Faust ja en sap prou: l’hem vist convocant els esperits amb èxit. El que el captiva és la promesa que obtindrà repòs, pau i satisfacció pel seu esperit ara eternalment inquiet. Mefistòfeles repta a Faust a ser un home més entre els semblants (cat. pàg. 44/al. pàg. 50), a abandonar la constant reflexió i l’aïllament de la cambra d’estudi i a barrejar-se amb els homes enmig del món, perquè -segons diu el Diable- ... La solitud/ priva la saba i la virtud./Fora quimeres; fes el cap viu!/Mata el voltor que es peix de tes entranyes (cat. pàg. 44/al. pàg. 50)[5]. Si pocs moments abans Faust exclamava no en tinc prou, és a dir, si fa un moment acaba de manifestar el seu anhel de saber més i més, el que ara manifesta, quan el Diable li proposa el pacte, és que voldria aturar aquest anhel inesgotable de saber que el neguiteja constantment i que el fa lamentar-se d’aquesta seva eternament insatisfeta naturalesa quan exclama amb desesperació: “No hauràs allò que vols”: aquesta és la tonada/que eixorda eternament tota persona nada./Em desperto amb horror, i tantost ploraria/de veure que comença un altre dia/que no m’ha d’acomplir ni un sol desig,/que qualsevol plaer l’entelarà amb ses ombres/i desfarà en paròdia cada intent creador;/quan a la nit em colgo m’acompanya la por/d’un mal repòs esglaiat de mals somnis./El Déu que habita dins mon si/fins a l’arrel somou les forces de ma vida, però no el món extern. I ve’t aquí/perquè el viure m’és dur i la mort tan glatida! (cat. pàg. 43/al. pàg. 48)[6]. I Faust encara concreta més els símptomes del seu malestar quan es lamenta i descriu el seu desfici dient: i vaig rera el plaer, i quan és meu/torna el desig, i em migro en l’un i en l’altre (cat. pàg. 95/al. pàg.98)[7]. Són aquestes les paraules que exclama Faust DESPRÉS d’haver pactat amb Mefistòfeles; és a dir que tampoc amb l’ajuda de les arts del Diable veiem a Faust feliç; la cita en l’original alemany fa més palès encara aquesta infelicitat de Faust: So tauml’ich von Begierde zu Genuß/Und im Genuß verschmacht’ ich nach Begierde: im Genuß verschmachten, això vol dir que en el moment plaent, Faust ja sofreix, i sofreix perquè vol tornar a l’anhel: verschmat’ich nach Begierde. És quan el Diable li proposa ‘fruir el món’ com a oposat a ‘rumiar-lo’que Faust s’avé a pactar amb Mefistòfeles: quan aquest li diu “[...) també ve el dia/que un hom frueix el món i no el rumia (cat. pàg. 45/al. pàg. 51)[8], és llavors que Faust respon Doncs a mi, que la vida m’estronqui els seus favors/si mai em fas content i si al repòs em lliuro/o un plaer m’omple el cor. Està dit? [...) Si prego/’Detura’t bell instant, que em fas feliç!’,/que senti tocar a morts per mi; sigui submís/als teus vincles, perdut, fora del temps (cat. pàgs. 45-46/al. pàg. 52)[9]. Així, Faust manifesta ara, amb les paraules del pacte, que només en el repòs es podria lliurar a un plaer i que la seva manera de ser l’empeny al no repòs i, per tant, al no plaer. Però els termes amb què Faust s’expressa en el pacte donen a entendre dues vessants diferents i alhora contradictòries de Faust: d’una banda, Faust manifesta que ell no pot fruir i que ho desitja, però de l’altra, les seves paraules tenen un to de desafiament, de repte al Diable, és com si també volgues dir “si ho aconsegueixes, et donaré la meva ànima, veurem si pots!”
Faust està marcat per dos anhels oposats i jo penso que -per a ell- excloents entre si: d’una banda el desig de saber, d’aspirar, d’ambicionar metes més altes, però de l’altra, el desig d’aturar-se, de reposar, de ser feliç. Ell mateix ho ha manifestat així quan, poc abans del pacte, tot parlant amb el seu deixeble Wagner li diu: No tens sinó un desig. Ai, tant de bo/no coneguis mai l’altre, així com jo,/que sóc partit en dos, i l’un fretura/els plaers naturals, s’hi aferra amb tot el cos,/mentre l’altre s’arrenca vers el clos/on els avantpassats imperen en l’altura./ Si entre cel i terra suren uns esperits,/que baixin del seu món daurat i m’arrabassin/cap a una vida nova als meus sentits. (cat. pàg. 32/al. pàg.37)[10]. L’aspiració eterna de saber sembla excloure, en els termes del pacte, el plaer, perquè l’aspiració eterna a saber més li produeix un desfici i un malestar que el fan viure com una ànima malaïda sobre la terra, aquesta aspiració és una inagotable font de insatisfacció que domina la seva voluntat, que se li imposa malgrat ell mateix. Coneixem Faust des del primer moment com un ésser torturat per l’anhel sempre insatisfet de la seva ànima, no com un ésser que gaudeix del seu coneixement susceptible de saber sempre una mica més.
Així, podriem dir que de les paraules de Faust es desprèn que ell NO ÉS CAPAÇ DE FRUIR el món; el plaer i la felicitat li són negades, dominat com té l’esperit de l’aspiració constant a una meta més alta. Això ho confirma l’actitud de Mefistòfeles que en el moment del pacte li proposa ‘fruir el món’ com oposat a ‘rumiar-lo’: fruir el món significa barrejar-se amb la gent, dansar i disfrutar de la primavera, sortir de l’enclaustrament de la seva cambra d’estudi a celebrar la Pàsqüa als portals de la ciutat. Perquè la constant reflexió i la solitud de la cambra d’estudi el fan inepte pel gaudi. Així mateix ho reconeix el propi Faust, el qual tornant d’una passejada per la ciutat, abans de descobrir la presència de Mefistòfeles sota l’apariència del gos d’aigües, comenta Verlassen hab ich Feld und Auen,/Die eine tiefe Nacht bedeckt,/Mit ahnungsvollem, heilgem Grauen/In uns die beßre Seele weckt./Entschlafen sind die wilden Triebe/Mit jedem ungestümen Tun (al. pàg. 39). (He citat directament el text alemany, perquè la traducció de Lleonart perd allò que té la cita de significatiu, per la qüestió que ara m’interessa)[11].
De manera que Faust es lamenta que ha deixat enrera els camps i les prades i que una activitat desenfrenada manté endormiscats els instints més impetuosos. Així, a aquella oposició excloent entre reflexió i fruïció, entre reclusió i extroversió, cal afegir-hi ara la de activitat i fruïció, perquè, segons el propi Faust, és l’activitat desenfrenada la que li manté adormits els instints.
Aquesta aspiració fàustica a saber més, a assolir metes més altes s’ha interpretat sovint com una voluntat de Faust d’emular Déu, una voluntat de voler saber tant com Déu, d’esdevenir com Déu, en definitiva, i per tant -des de una perspectiva cristiana- aquesta aspiració s’ha considerat com un repte de l’home a Déu, s’ha considerat com un tret fàustic condemnable. És per això que molts crítics han pensat que el Faust de Goethe és una obra anticristiana. Personalment penso que, ben al contrari, el Faust és una obra impregnada de cristianisme, tant pel que respecta a la intenció del seu autor, com TAMBÉ pel que Goethe, potser de manera inconscient, incorpora d’essencialment cristià a l’obra. És dins d’aquesta concepció cristiana que penso que pot explicar-se aquesta lectura que vull proposar-vos de la concepció de l’amor en el Faust, és aquesta interpretació de l’AMOR COM A PÈRDUA.
II FAUST COM A OBRA CRISTIANA
Però per què dic que el Faust em sembla una obra impregnada de cristianisme i no pas anticristiana?
No pretenc pas esgotar tots els arguments que podriem trobar a favor d’aquesta tesi en l’obra si cerquéssim tots els indicis de cristianisme que conté. Em referiré breument a alguns, pocs, d’aquests arguments, però que a mi em semblen prou convincents per la seva evidència:
En primer lloc voldria cridar l’atenció sobre el fet que el conegut anhel etern de sabiduria de Faust no té per què interpretar-se com una voluntat d’emulació de Déu, sinó com una evidència de la tendència natural de Faust cap a Déu, com una aspiració de Faust cap al Ser Suprem, com una manifestació de que la criatura humana participa en certa mesura de l’essència divina. Però això, no pas perquè l’ésser humà vulgui eclipsar Déu, no perquè vulgui ser com Ell ni superar-lo, sinó simplement perquè l’ésser humà es manifesta tal i com el seu Creador va voler que fos; i així ho diu la pròpia Bíblia: “Aleshores Déu digué: ‘Fem l’home a imatge nostra, segons semblança nostra ...’ ”[12]. Faust -l’home- participa de l’essència de Déu en la seva aspiració a la sabiduria absoluta; el que fa diferent l’home de Déu és precisament el fet que l’home està condemnat a quedar-se eternament en l’aspiració, en l’anhel: l’home mai no assolirà la sabiduria absoluta. Així, entenc Faust i la seva aspiració a saber més, simplement com una manifestació de la criatura humana tal i com el Déu cristià el va voler posar sobre la terra. L’entenc de la mateixa manera que interpreto les paraules d’ Angelus Silesius (ca. 1624-1677) el qual, recollint el pensament de Sant Agustí, diu “Mensch, was du liebst, in das wirstu verwandelt werden./Gott wirstu, liebst du Gott, und Erde, liebstu Erden.”[13]. No he trobat cap traducció catalana d’aquests versos, però podriem traduir aquestes paraules de Silesius d’aquesta manera: “Esdevindràs, criatura humana, allò que tu estimis/esdevindràs Déu, si estimes Déu, i terra, si estimes terra”.
Faust no es rebel.la mai contra el seu Creador ni tampoc aquest enten pas aquella eterna ànsia de saber que caracteritza la seva criatura com un acte de rebel.lia, ni tan sols com un tret del seu caràcter que el podés conduir a la seva condemnació: si recordem la conversa que Déu i el Diable sostenen al principi de l’obra, ens adonarem que només és Mefistòfeles -que d’altra banda en tot el diàleg ens és presentat com un ésser molt inferior a Déu- el que entén aquell gest de Faust com un desafiament vers al seu Creador: Recordem algunes parts del diàleg del Pròleg en el Cel: Diu EL SENYOR: ¿No coneixes/Faust?/ Respon MEFISTÒFELES: El Doctor?/ EL SENYOR: I servent meu./MEFISTÒFELES: Servent! ... A sa manera./No li abasta la maina terrenal./Amb un afany d’orat que el desespera/...pretén collir, del cel, la flor de les estrelles/i de la terra els goigs més apurats,/i ni els béns que té prop ni els allunyats/no l’apaivaguen./EL SENYOR: Si ara erra el camí,/aviat el duré a les meravelles/de la llum pura... (cat. pàgs. 10-11/al. pàg. 14)[14] Déu respon amb seguretat sobre la bondat de Faust. Les paraules amb què Déu s’avé a que Mefistòfeles faci la seva provatura amb Faust per veure si aconsegueix guanyar la seva ànima desprenen en tot moment per part de Déu la seguretat absoluta pel que fa a la bondat de la seva criatura. Déu no pacta amb Mefistòfeles d’una manera convincent. Déu només el deixa fer: El Senyor diu així a Mefistòfeles: Doncs que et sigui permès. De sa deu pura,/si pots, recaptes aquest esperit,/te l’enduus per tes vies, traient-lo de l’altura./Algun dia veuràs, avergonyit,/que, àdhuc enterbolit d’obscures forces,/l’home bo reconeix el bon camí. (cat. pàg. 11/al. pàg. 15)[15]. L’Esperit del Bé no pacta amb l’Esperit del Mal; no es tracta d’un pols de tu a tu, sinó d’una mena de concessió que Déu li fa al Diable per satisfer-li un caprici, perquè passi l’estona. Déu actua en tot moment des de la seguretat d’aquell que ja sap que Faust no es condemnarà; fins i tot utilitza al Diable per FACILITAR la salvació de l’ànima de Faust, no pas per posar-lo a prova. Novament cito les paraules del Senyor en el seu monòleg després d’haver-li fet la concessió a Mefistòfeles: ...N’hi ha que em són més enutjosos dels esperits que neguen./Els homes massa fàcilment es lliuren/a la inactivitat, i els haig d’acomboiar/amb un company que els punxi, a qui l’obrar/sigui congenial, com a dimoni. (cat. pàg. 11/al. pàg.15)[16].
I Faust no deceb Déu: manté fins el final la mateixa tendència del començament de l’obra; Faust acaba els seus dies sent essencialment el mateix que era en la seva joventut; perquè l’ànima de Faust no es condemna i per què no es condemna? Cal recordar les paraules dels àngels, els representants de Déu, quan s’emporten l’ànima de Faust:” Ja ets deslliurat, noble esperit,/dels cercles del Maligne,/car tot aquell és digne/que el deslliurem qui no ha desdit/en l’alt afany...” (cat. pàg. 400): Wer immer strebend sich bemüht,/Den können wir erlösen, diu l’original alemany[17]. Es manifesta en aquestes paraules el premi diví a l’eterna aspiració a l’ideal; el que Déu premia és la perpetuació de caminar cap a l’ideal, no el fet d’arribar a l’objectiu. Faust ha mantingut fins al final aquell anhel torturador del seu esperit, aquell anhel que l’impulsava a la inquietud i al neguit eterns, no s’ha lliurat en tota la seva vida d’aquell impuls del seu cor que l’obliga a no deturar-se mai, que l’empeny sempre endevant i que l’impideix, per tant, gaudir del moment, que l’impedeix ser feliç, que l’impideix lliurar-se a l’amor. Les paraules que els àngels pronuncien per explicar la salvació de l’ànima de Faust PREMIEN precisament el fet de que Faust ha mantigut fins el final la seva actitut inquieta.
Ja deia fa uns moments, que la manera com Faust posa en paraules els termes del seu pacte amb Mefistòfeles dóna a entendre clarament que aquesta permanent actitut d’inquietud exclou per Faust el gaudi del món, el plaer de la vida i -per tant- sens dubte també el plaer de l’amor. És per això que el pacte que Faust suscriu amb el diable és també l’expressió del cansament de Faust, és la manifestació del seu desig vehement de deixar d’anhelar sempre, és la manifestació del seu desig de fruir de la vida, de sentir plaer, encara que només sigui per un sol moment. Recordem els termes en què Faust promet la seva ànima a Mefistòfeles: Diu Faust: “Doncs a mi, que la vida m’estronqui els seus favors/si mai em fas content i si al repòs em lliuro/o un plaer m’omple el cor [...) Si prego/ ‘Detura’t bell instant, que em fas feliç!’,/que senti tocar a morts per mi; sigui submís/als teus vincles, perdut [...)” (cat. pàgs. 45-46)[18].
Però la mort de Faust no s’esdevé perquè s’acompleixin els termes del seu pacte amb el Diable; Mefistòfeles no pot endur-se l’ànima de Faust, precisament perquè el pacte no s’acompleix mai: les paraules dels àngels en són el testimoni més fiable: car tot aquell és digne/que el deslliurem qui no ha desdit/en l’alt afany...” (cat. pàg. 400): Wer immer strebend sich bemüht,/Den können wir erlösen[19]. Però si la tendència permanent a l’esforç, aquest “no desdir en l’alt afany”(“sich immer strebend bemühen”) exclou per Faust -com deia abans- el plaer, el fruir de la vida i, per tant, el fruir de l’amor, vol dir llavors que Déu està premiant aquella actitud humana que exclou -per incompatibles- el gaudi, el plaer i, per tant, l’amor?
Això és el que passa en definitiva, perquè Faust no experimenta en tota la seva vida cap moment de gaudi, cap instant de plaer que l’impulsi a pronunciar les paraules mitjançant les quals lliuraria la seva ànima al Diable: “Detura’t bell instant, que em fas feliç!”[20]. Quan Faust exclama això, al final dels seus dies, les seves paraules segueixen tenint la mateixa connotació de desig que van tenir el dia que va signar el seu pacte amb Mefistòfeles: Faust, al final de la seva vida, pronuncia aquelles paraules referint-se a un moment hipotètic, fent referència a un temps futur i en una situació condicional quan somia guanyar terra al mar i poder construir un paradís per a homes lliures, “actius i lliures” (cat. pàg. 388)[21]. És quan IMAGINA que el seu somni ideal podria fer-se un dia realitat que exclama: “... Això m’agradaria:/en terra lliure gent que lliure sia;/aleshores podria dir a l’instant:/’Detura’t, bell instant que em fas feliç!’/... Sols de pensar/en aquest goig tan alt, ara gaudeixo/de l’instant més feliç de ma existència!” (cat. pàg. 388)[22].
Hem de concloure, doncs, que Faust mai no ha experimentat realment el plaer de l’entrega amorosa a Margarida ni a Helena. Faust no ha experimentat mai el plaer que li permetés pronunciar les paraules del pacte com a manifestació del seu desig de que el temps s’aturés per tal d’eternitzar el moment. Si hagués sigut així, Mefistòfeles hagués guanyat la partida. Faust no assoleix la seva ànsia de repòs; això hagués suposat parar el temps (que és el mateix que eternitzar el moment) i -segons les condicions del pacte- hagués suposat també la mort. Faust mai no hagués pogut gaudir de l’eterna joventut, perquè detenir el temps, detenir el moment, implica per ell, a causa del pacte, la mort. Faust es troba així davant d’una alternativa desesperada: d’una banda, se li ofereix la via a la que tendeix per la seva naturalesa: la via de l’eterna sed de sabiduria, la qual comporta automàticament l’etern desassossec de la seva ànima, l’eterna insatisfacció i que -segons la interpretació cristiana i no pas anticristiana a la que fa un moment em referia- és l’única que tendeix cap a Déu; la segona alternativa és la via del plaer, fruir del món i de la vida, fruir de l’amor; però fruir comporta per ell la mort i la condemnació, perquè s’acompliria el pacte amb el Diable que s’enduria la seva ànima. Consequentment, el plaer de l’entrega amorosa comporta automàticament la mort i la condemnació. Arribo així a la idea continguda en el títol de la meva exposició: “Faust o l’amor com a pèrdua”; perquè el plaer de l’amor significa per Faust la mort física i espiritual, significa la pèrdua de la vida i l’apartament de Déu.
Ara bé, malgrat que la vida es presenta a Faust en termes tan radicals com l’alternativa: VIURE TURMENTAT (I, cal afegir,: I SALVAR L’ÀNIMA) VS. MORIR PLAENT (I, cal afegir,: I CONDEMNAR-SE); tot i que, com deia, aquesta alternativa és absolutament radical, hem conegut un Faust que es declarava disposat a morir per tal de gaudir, per tal d’obtenir plaer de la vida. Si, com sabem, Mefistòfeles NO guanya l’ànima de Faust, malgrat el desig vehement que aquest ha manifestat de sentir plaer, cal preguntar-se quina és la causa de que l’Esperit del Mal no aconsegueixi la condemnació de l’home: com a resposta podem aventurar la hipòtesi de que Faust vol, però no pot; i no podrà ni amb l’ajuda de l’Esperit sobrenatural del Mal. Perquè Mefistòfeles s’esforça a complir la seva part del pacte: l’acosta a Margarida i s’esforça per aconseguir-li la seva cita nocturna amb l’estimada en la nit clau en què s’esdevindrà la seva unió en una escena que té un gran paral.lelisme amb l’escena bíblica de la temptació d’Adam: perquè Adam-Faust és temptat per la serp-Mefistòfeles que utilitza Eva-Margarida. L’acceptació de la poma d’Eva per part d’Adam suposa el principi del Mal, perquè és en aquest moment que neix el pecat original, és a partir de la poma d’Eva que l’ànima humana podrà condemnar-se. No revela el Faust un clar paral.lelisme amb la Bíblia en aquests termes? No és cristiana fins a la mèdula la seva concepció?
Voldria seguir encara per una altra via aquesta interpretació cristiana del Faust tot fent una reflexió sobre el llenguatge en el sentit de la càrrega ideològica que transporten les paraules d’una manera solapada, sobre tot si tenim en compte les connotacions associatives que se’n desprenen: permeteu-me, però, que comenci per citar uns versos externs al Faust, però del mateix autor:
Es tracta d’uns versos del poema Feliç Anhel (Selige Sehnsucht)[23] contingut al Divan occidental-oriental: la papallona que, pressentint una vida superior, es llença contra la flama d’un ciri, enamorada de la llum que aquest desprèn, mor com a conseqüència de la seva acció temerària -la unió per amor amb la llum-, i la veu poètica fa el comentari següent: “I mentre no sigui així:/que moris i que esdevinguis,/ets només un hoste trist/en l’obscura terra”: Und so lang du das nicht hast,/Dieses: Stirb und werde!/Bist du nur ein trüber Gast/Auf der dunklen Erde .[24] Així, segons el subjecte poètic, cal actuar com la papallona, cal unir-se amorosament amb l’altre per transformar-se d’alguna manera en l’altre: la unió de la papallona amb la llum comporta la seva transformació en llum, perquè només així la papallona amant deixarà de ser “un hoste trist en l’obscura terra”. Justament això és el que NO aconsegueix Faust: ell no deixa mai de ser aquell hoste trist en l’obscura terra, perquè no es produeix mai aquella unió amorosa de la seva ànima amb la seva estimada: Faust s’uneix en cos, però no en ànima: ell no es transforma: ja he subratllat el fet de què, al final dels seus dies, Déu premia precisament la seva perseverància en l’esforç de seguir sempre endevant, no de detenir-se en el moment plaent. Per transformar-se cal morir i morir en la unió amorosa. Es tracta d’una mena de mort que és, al seu torn, la font de la vida, perquè el poeta diu: Stirb und werde! Cal, doncs, morir per esdevenir. Cal perdre quelcom per guanyar quelcom. Transformar-se implica, segons com es miri, un guany o una pèrdua. Cal que l’amant estigui disposat a l’entrega amorosa, cal la disposició decidida a morir, perquè la transformació s’esdevingui, cal estar disposat a perdre qualitats individuals per guanyar-ne d’altres en la unió: és en aquesta operació de pèrdua per guanyar que consisteix la transformació. Però Faust NO MOR per causa de la unió amorosa, Faust mor de vell, no perd mai la seva qualitat característica de l’anhel d’infinitud que li causa tan desfici en la seva joventut, no es dilueix en l’altre, NO ES PERD, no perd la seva ànima, no es condemna: pèrdua equival per Faust a perdre’s, a perdre l’ànima, a condemnació, un llenguatge típicament cristià.
Així, Faust NO HA APRÈS aquella recomanació que el poeta fa a l’amant: “que moris i que esdevinguis”:”Stirb und werde!”, sinó que tota la seva vida serà un insatisfet, un ésser infeliç. Ell, que desesperat per la limitació de la naturalesa humana, manifesta la seva impotència pel plaer en el pacte que suscriu amb Mefistòfeles; ell, que es promet d’aquest pacte diabòlic el coneixement absolut del plaer i del dolor, haurà d’avenir-se a admetre finalment la limitació de la seva naturalesa: la impossibilitat d’obtenir aquest coneixement. La màxima felicitat a què Faust pot aspirar és precisament la de ASPIRAR ETERNAMENT A LA FELICITAT, mai a obtenir-la. Curiosament, el títol d’aquell poema del Divan occidental-oriental a què abans m’he referit és “Feliç Anhel” (“Selige Sehnsucht”): com hem d’interpretar aquest títol?: és la unió amorosa de la papallona amb la llum la descripció d’una NOSTÀLGIA humana, d’un ANHEL del poeta? Però, ademés, per què aquest anhel és feliç? Sembla que la felicitat humana no consisteix per Goethe a la obtenció de la meta dels anhels de l’home, no consisteix a la consumació, sinó precisament a la no obtenció de les metes en què té dipositades les seves nostàlgies. A l’acte quart de la Segona Part de l’obra, Faust li diu a Mefistòfeles: “Abastaré domini, possessió!/El fet ho és tot; la glòria, (és) la buidor” (cat. pàg. 336)[25]. El fet ho és tot: die Tat ist alles, diu l’original alemany. És l’acció, l’etern moviment, l’etern tendir cap a una meta, el que interessa realment a Faust/Goethe, malgrat que en el seu pacte amb Mefistòfeles es manifesti aquell desig vehement de reposar; és el camí permanent vers un anhel i és aquesta tendència la que acaba per vèncer en el combat que lliuren els dos pols oposats i excloents de la seva ànima. Aquest és el seu evangeli, que ja s’anuncia a la Primera Part, quan Goethe ens mostra Faust a la seva cambra d’estudi, ocupat en la reflexió sobre les paraules inicials de l’Evangeli de Sant Joan i mirant de copsar-ne el vertader sentit:“En el començament fou la paraula” (cat. pàg. 35)[26]. Faust acaba per interpretar-les com“En el començament era l’acció” (que no sé per quin motiu són uns versos que hi falten a la traducció catalana de Josep Lleonart). La versió alemanya diu “Im Anfang war die Tat” (al. pàg. 40). A la Segona Part, Faust, que ja s’ha adonat del seu error d’haver buscat aliança amb els poders sobrehumans del diable, exclama tot revisant les faltes que ha comès al llarg de la seva vida: “No he fet res més que anar corrent el món/.../posseint i cansant-me, he malmenat ma vida ...” (cat. pàg. 383)[27] i, a manera de recomanació a tots els seus semblants, conclou: “Tu aferma els peus i mira entorn, car sense/secrets el món es dóna a qui és capaç;/quan hom coneix i ho palpa, no cal pas/que divagui al voltant de les regions eternes./Segueix tota la ruta amb aquest pit,/i si espectres et surten, decidit/tu vés seguint la ruta! Veuràs, com més t’internes/enllà del teu vivent, que el goig i el dol/van compartits, i l’home no troba mai consol” (cat. pàg. 383, al. pàgs. 331-332)[28]. Aquestes últimes paraules són les que m’interessa destacar especialment: “i l’home no troba mai consol”, però en la versió alemanya és molt més clar allò que m’interessa subrattar, perquè el text alemany diu: “Er, unbefriedigt jeden Augenblick!” (pàg. 332). Per tant, Faust admet, al final dels seus dies, que l’home és tota la seva vida un etern insatisfet. Allò que Faust manté fins al final és l’IMPULS cap a l’infinit, la tendència cap a Déu, la tendència cap a l’Absolut, que només podrà ser TENDÈNCIA, només podrà ser ASPIRACIÓ i MAI SATISFACCIÓ.
Aquesta tendència de l’heroi a la insatisfacció ja la trobem insinuada en altres obres de Goethe. Alguns crítics han proposat una interpretació del Werther en aquest sentit quan afirmen que Werther no pot consumar l’amor que sent per Lota, quan afirmen que l’amor de Werther vers la seva estimada és un ideal que li cal mantenir com tal ideal, que no pot esdevenir real, perquè en el moment en què això passés, Werther deixaria de ser Werther (BUSCAR, CRITICS? CITES?). Comparteixo plenament aquesta lectura, que, d’altra banda, el propi autor suggereix prou sovint quan ens presenta un Werther somniador, que sembla concloure de les seves reflexions que no convé assolir els anhels que hom té, sinó que, ben al contrari, convé mantenir-los: A tall d’exemple, citaré la carta que Werther escriu al seu amic Guillem amb data del 22 de maig, on li diu: “Quan considero els estrets límits en què estan circumscrites les facultats actives i intel.lectives de l’home; quan veig que tota llur eficiència s’afanya només que a aconseguir la satisfacció de necessitats que no tenen altre objecte que perllongar la nostra pobra existència; que tota la tranquil.litat sobre determinats punts de les nostres recerques no és sinó una resignació somniosa que anima amb imatges virolades i clares perspectives les quatre parets en què està reclosa; tot això, Guillem, em deixa sense paraula. M’endinso en mi mateix i trobo un món! Un món, però més d’intuïcions i d’anhels imprecisos que de realitats concretes i d’acció. Llavors, tot vacil.la davant els meus sentits i he de somriure i avançar món endintre, somiant.” (cat. pàgs. 20-21)[29]. O bé aquesta altra cita, extreta de la carta del 21 de juny, molt més suggerent encara en aquest sentit, on Werther es refereix, des del record, als sentiments que els paisatges de Walheim li provocaren quan els va veure per primera vegada: “Aquesta cadena de turons, aquestes valls tan íntimes! Oh! qui pogués perdre-s’hi!
Hi corria, i havia de tornar-me’n sense haver trobat el que esperava. Amb la llunyania passa el mateix que amb el futur. Un immens i misteriós horitzó reposa enfront la nostra ànima; el sentiment s’hi llença [...) i aspirem a donar tota la nostra existència per gaudir l’absoluta plenitud d’un sol sentiment gran i majestuós. Hi correm, hi volem; però, ai las!, quan hi som, quan el que era lluny ha esdevingut nostre, l’atractívol misteri plana, encara, enfront i ens quedem, com abans, amb la nostra mesquinesa, amb la nostra limitació, i l’ànima es deleix, de nou, pel goig esmunyedís.” (cat., pàg. 41)[30]. Així, és un món “més d’intuicions i d’anhels imprecisos” més “que de realitats concretes” el que Werther descobreix dins la seva ànima; és el misteri allò que manté viva l’ànima de l’home, és l’anhel, perquè el misteri (l’anhel) és atractívol; l’ànima es deleix ... pel goig esmunyedís. I malgrat que Werther arriba a la conclusió que l’ésser humà idealitza aquella llunyania, aquell misteriós horitzó; malgrat que afirma que quan el que era lluny ha esdevingut nostre, l’atractívol misteri plana, no hi ha dubte que les seves paraules desprenen delit per aquella llunyania; per força la seva ànima ha d’evitar acostar-se a aquell llunyà horitzó si sap o tem quedar decebut, perquè llavors ja no hi ha atracció, ja ho hi ha misteri, perquè llavors l’atractívol misteri plana.
Podem concloure que Goethe ubica el plaer suprem en el mateix anhel i no pas en el moment d’abastar-lo, en l’assoliment de la llunyania, de l’objectiu, no pas en la consumació de l’anhel. Faust ho diu ben clar uns moments abans de morir, quan imagina aquell món ideal, aquella utopia d’una terra guanyada a l’aigua, habitada per homes lliures en permanent activitat, perquè diu: “... Sols de pensar/en aquest goig tan alt, ara gaudeixo/de l’instant més feliç de ma existència!” (cat. pàg. 388)[31]. Vol dir, doncs, que el gaudi més alt de la seva vida, l’instant més feliç de la seva existència, li proporciona el fet de PENSAR en aquesta idea; Faust es recrea IMAGINANT QUE TÉ, NO TENINT.
III
El tret més eminentment cristià del Faust de Goethe em sembla precisament aquella concepció subjacent del plaer com a pèrdua, una concepció la completa assumpció de la qual fa al protagonista mereixedor del premi diví que és la salvació de la seva ànima. És molt curiosa i interessant la coincidència d’aspectes fonamentals de l’actuació de Faust amb la interpretació que la teoria psicoanalítica ha fet dels mites de la creació i, per tant, també de la cristiana. Emilio García Estébanez, a la seva obra ¿Es cristiano ser mujer?[32], en la que fa un recorregut pels materials amb què la ideologia patriarcal construeix l’edifici arquitectònic en què es basen les grans mitologies, posant especial atenció en la cristiana, dedica un capítol a la interpretació psicoanalítica que basa en el llibre de la psicoanalista Dorothy Dinnerstein The Mermaid and the Minotaur[33]. No entraré en els detalls previs; només recordar que la teoria psicoanalítica veu en la construcció de la societat patriarcal una conseqüència de la relació que experimenta l’infant, primer amb la seva mare i després amb el seu pare, els primers anys de la seva vida. Aquestes relacions es presenten de manera en part igual i en part diferent pels nois que per les noies; però la qüestió que aquí ens interessa és que, segons aquesta teoria, els dos viuen la mare com l’ésser omnipotent, de la qual voluntat depenen per complet i que el noi arrastrarà tota la seva vida els efectes alhora de plaer i de frustració d’aquell intens primer contacte amb la mare, de manera que, en fer-se autònom el noi mai no es podrà treure de sobre la por que li farà tornar a posar-se ni per un sol moment en mans d’allò femení. Això marcarà per sempre les seves relacions amb l’altre sexe, perquè lliurar-se al plaer anirà inconscientment però automàticament associat a lliurar-se a aquell poder omnipotent. És la por de PERDRE la seva autonomia allò que el farà d’alguna manera incapaç per a l’amor. D’aquesta manera l’home mai no podrà lliurar-se completament al plaer sexual, al goig carnal, perquè el cos també el condueix a la mare. A partir d’aquí, Emilio García Estébanez al.ludeix a algunes de les estratègies que la ideologia patriarcal posa en marxa per compensar aquesta por. Una de les estratègies patriarcals que esmenta García Estébanez i que més em crida l’atenció, per la coincidència que té amb el Faust, és la de sobrevalorar l’acció, la creativitat. Així la productivitat apareix com una manera d’encobrir la frustració del plaer al qual l’home no es podria donar. Permeteu-me que citi el propi García Estébanez: Para sustraernos a este deseo y a esta tentación (es refereix al desig d’estimar, d’abraçar) nos damos en cuerpo y alma a la acción. La creatividad del patriarcalismo es un instrumento para reprimir lo carnal, lo erótico, y para conjurar los pensamientos sobre la muerte ... está motivada por la obsesión de vencer al cuerpo ... se hace de la actividad productora una finalidad en sí misma (pàg. 60). Vull recordar ara el lema que Faust ha adoptat com a guia de la seva vida En el principi era l’acció /Im Anfang war die Tat. Faust no vol ser apartat de l’acció per Mefistòfeles, no vol repòs, sinó constant moviment, acció constant, constant TENDIR CAP A... Veiem fa uns moments que l’anhel constant produeix a Faust un gran desfici, li impideix el gaudi i veiem, contràriament, que reposar implicava gaudi, però també implicava la mort.
La idea del repòs com a gaudi carnal amorós el recull també aquesta altra cita de García Estébanez:
... el acto fundacional del mundo patriarcal está marcado por la ruptura con lo corpóreo, ruptura ésta que se refleja conspicuamente en los mitos cosmogónicos en los que el demiurgo procede a separar violentamente las cosas que va creando de la masa primordial con que están mezcladas ... Se abraza el mundo espiritual soltándose del corporal. La pérdida de este último ... nos priva de las satisfacciones que le son propias ... Cuerpo y espíritu se viven como opuestos, como irreconciliables, incluso como antagónicos, ya que la presión corporal, la sentida como pesantez o la sentida como nostalgia de volver al reposo y regodeo de la carne, se perciben como una amenaza para el espíritu y sus empresas (pàgs. 63-64). Sembla que aquesta cita li escau perfectament a Faust: perquè el repòs es manifesta en el Faust com una amenaça per l’esperit i les seves empreses. Aquesta és l’amenaça que recullen les paraules del pacte: Si prego/’Detura’t bell instant, que em fas feliç!, que senti tocar a morts per mi; sigui submís/als teus vincles, perdut ...
Pel que fa al plaer, pel que fa a ço femení, Faust no assoleix, sinó que només anhela; la seva vida és anhel constant, i és aquest anhel constant, aquest sich immer strebend bemühen, el que Déu premia. Potser és així com cal entendre les paraules del Chorus Mysticus que clouen l’obra: El transitori/és sols paràbola./ Ací es performa/el que ens mancava;/l’indescriptible/esdevé un acte aquí;/atrets som tots els homes/de l’Etern Femení.[34]
Notes:
[1] Conferència donada el 8 de novembre 1999, a la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, amb motiu de la Commemoració del 250è aniversari del naixement de Johann Wolfgang von Goethe. Dies 8-9 de novembre del 1999.
[2]Pel que fa a les cites, em referiré sempre a l’edició catalana traduïda per Josep Lleonart, Clàssics Abraxas, Barcelona, 1981; l’original alemany correspon al volum 9 de la Gesamtausgabe de dtv, München,1969 (5ª edició). La negreta de totes les cites és meva.
[3]Text alemany: Das ist deine Welt! das heißt eine Welt!//Und fragst du noch, warum dein Herz/Sich bang in deinem Busen klemmt?/Warum ein unerklärter Schmerz/Dir alle Lebensregung hemmt?/Statt der lebendigen Natur, Da Gott die Menschen schuf hinein,/Umgibt in Rauch und Moder nur/Dich Tiergeripp und Totenbein!/Flieh! auf! hinaus ins weite Land! (pàg. 18).
[4]Text alemany: Wie alles sich zum Ganzen webt,/Eins in dem andern wirkt und lebt!/Wie Himmelskräfte auf- und niedersteigen/Und sich die goldnen Eimer reichen!/Mit segenduftenden Schwingen/Vom Himmel durch die Erde dringen,/Harmonisch all das All durchklingen!//Welch Schauspiel! Aber ach! ein Schauspiel nur!/Wo faß ich dich, unendliche Natur?/Euch Brüste, wo? Ihr Quellen alles Lebens,/An denen Himmel und Erde hängt,/Dahin die welke Brust sich drängt - /Ihr quellt, ihr tränkt, und schmacht ich so vergebens? (pàg. 19).
[5] Text alemany: Daß du ein Mensch mit Menschen bist. (al. pàg. 50).
In die Welt weit,/Aus der Einsamkeit,/Wo Sinnen und Säfte stocken,/ ... Hör auf, mit deinem Gram zu spielen,/Der wie ein Geier dir am Leben frißt!/Die schlechteste Gesellschaft läßt dich fühlen,/Daß du ein Mensch mit Menschen bist. (pàg. 50).
[6]Text alemany: Entbehren sollst du! sollst entbehren!/Das ist der ewige Gesang,/Der jedem an die Ohren klingt,/Den, unser ganzes Leben lang,/Uns heiser jede Stunde singt./Nur mit Entsetzen wach ich morgens auf,/Ich möchte bittre Tränen weinen,/Den Tag zu sehn, der mir in seinem Lauf/Nicht Einen Wunsch erfüllen wird, nicht Einen,/Der selbst die Ahnung jeder Lust/Mit eigensinnigem Krittel mindert,/Die Schöpfung meiner regen Brust/Mit tausend Lebensfratzen hindert./Auch muß ich, wenn die Nacht sich niedersenkt,/Mich ängstlich auf das Lager strecken:/Auch da wird keine Rast geschenkt,/Mich werden wilde Träume schrecken./Der Gott, der mir im Busen wohnt,/Kann tief mein Innerstes erregen;/Der über allen meinen Kräften thront,/Er kann nach außen nichts bewegen:/Und so ist mir das Dasein eine Last,/Der Tod erwünscht, das Leben mir verhaßt. (pàg. 48).
[7] Text alemany: So taumel ich von Begierde zu Genuß,/Und im Genuß verschmacht’ich nach Begierde. (pàg. 98).
[8]Text alemany: Doch, guter Freund, die Zeit kommt auch heran,/Wo wir was Guts in Ruhe schmausen mögen. (pàg. 51)
[9]Text alemany: Werd ich beruhigt je mich auf ein Faulbett legen,/So sei es gleich um mich getan!/Kannst du mich schmeichelnd je belügen,/Daß ich mir selbst gefallen mag,/ Kannst du mich mit Genuß betriegen:/Das sei für mich der letzte Tag!/[ ...]// Werd ich zum Augenblicke sagen:/Verweile doch! du bist so schön!/Dann magst du mich in Fesseln schlagen,/Dann will ich gern zugrunde gehn!/Dann mag die Totenglocke schallen,/Dann bist du deines Dienstes frei,/Die Uhr mag stehn, der Zeiger fallen,/Es sei die Zeit für mich vorbei. (pàg. 52).
[10]Text alemany: Du bist dir nur des einen Triebs bewußt;/O lerne nie den andern kennen!/Zwei Seelen wohnen, ach! in meiner Brust,/Die eine will sich von der andern trennen:/Die eine hält in derber Liebeslust/Sich an die Welt mit klammernden Organen;/Die andre hebt gewaltsam sich vom Dust/Zu den Gefilden hoher Ahnen./O gibt es Geister in der Luft, Die zwischen Erd und Himmel herrschend weben,/So steiget nieder aus dem goldnen Duft/Und führt mich weg zu neuem, buntem Leben! (pàg. 37).
[11] El text de Josep Lleonart només recull parcialment les connotacions de l’original: La nit cobrint conreus i prades/desvetlla en tots l’home millor;/l’amor humà, la devoció/han fet callar forces damnades. (pàg. 34).
[12] Cita segons la Bíblia (Gènesi, I. 1. 26 i 27), Fundació Bíblica Catalana-Institut Cambó-,ed. Alpha, Barcelona, 1968, pàg. 10.
[13] Dins Das Deutsche Gedicht vom Mittelalter bis zum 20. Jahrhundert, selecció i introducció a càrrec d’ Edgar Hederer, Fischer, 1962, pàg. 84.
[14]Text alemany: DER HERR: Kennst du den Faust?/MEPHISTOPHELES: Den Doktor?/DER HERR: Meinen Knecht!/MEPHISTOPHELES: Fürwahr, er dient Euch auf besondre Weise!/Nicht irdisch ist des Toren Trank noch Speise!/Ihn treibt die Gärung in die Ferne;/... Vom Himmel fordert er die schönsten Sterne/Und alle Näh und alle Ferne/Befriedigt nicht die tiefbewegte Brust./DER HERR: Wenn er mir jetzt auch nur verworren dient,/So werd ich ihn bald in die Klarheit führen. (pàg. 14).
[15]Text alemany: DER HERR: Nun gut, es sei dir überlassen!/Zieh diesen Geist von seinem Urquell ab/Und führ ihn, kannst du ihn erfassen,/Auf deinem Wege mit herab - /Und steh beschämt, wenn du bekennen mußt:/Ein guter Mensch, in seinem dunklen Drange,/Ist sich des rechten Weges wohl bewußt. (pàg. 15)
[16]Text alemany: Von allen Geistern, die verneinen,/Ist mir der Schalk am wenigsten zur Last./Des Menschen Tätigkeit kann allzu leicht erschlaffen,/Er liebt sich bald die unbedingte Ruh;/Drum geb ich gern ihm den Gesellen zu,/Der reizt und wirkt und muß als Teufel schaffen. - (pàg. 15).
[17] Text alemany: Gerettet ist das edle Glied/Der Geisterwelt vom Bösen:/Wer immer strebend sich bemüht,/Den können wir erlösen!” (pàg. 346).
[18] Text alemany: Werd ich beruhigt je mich auf ein Faulbett legen,/So sei es gleich um mich getan!/Kannst du mich schmeichelnd je belügen, daß ich mir selbst gefallen mag, Kannst du mich mit Genuß betriegen:/Das sei für mich der letzte Tag! ... Werd ich zum Augenblicke sagen:/Verweile doch! du bist so schön!/Dann magst du mich in Fesseln schlagen,/Dann will ich gern zugrunde gehn!/Dann mag die Totenglocke schallen,/Dann bist du deines Dienstes frei,/Die Uhr mag stehn, der Zeiger fallen,/Es sei die Zeit für mich vorbei. (pàg. 52).
[19] Text alemany: Wer immer strebend sich bemüht,/Den können wir erlösen! (pàg. 346).
[20] Text alemany: Verweile doch! Du bist so schön! (pàg. 52).
[21] Text alemany: tätig-frei (pàg. 335).
[22] Text alemany: Solch ein Gewimmel möcht ich sehen,/Auf freiem Grund mit freiem Volke stehn!/Zum Augenblicke dürft ich sagen:/’Verweile doch, du bist so schön!/ ... Im Vorgefühl von solchem hohen Glück/Genieß ich jetzt den höchsten Augenblick. (pàg. 335).
[23] Segons traducció catalana d’Alfonsina Janés dins J. W. Goethe en els seus millors escrits, ed. Miquel Arimany (Els dies i els homes, 10), Barcelona, 1982.
[24] L’edició de les obres de J. W. von Goethe, Werke, Hamburger Ausgabe, Vol. 2: Gedichte und Epen II, Deutscher Taschenbuch Verlag, München, 1982, pàgs. 18-19, diu: Und so lang du das nicht hast,/Dieses: Stirb und werde!/Bist du nur ein trüber Gast/Auf der dunklen Erde.
[25] Text alemany: Herrschaft gewinn ich, Eigentum!/Die Tat ist alles, nichts der Ruhm (pàg. 296).
[26] Text alemany: Im Anfang war das Wort! (pàg. 40).
[27] Text alemany: Ich bin nur durch die Welt gerannt!/.../Ich habe nur begehrt und nur vollbracht/Und abermals gewünscht und so mit Macht/Mein Leben durchgestürmt... (pàg. 331).
[28] Text alemany: Er stehe fest und sehe hier sich um: / Dem Tüchtigen ist diese Welt nicht stumm! / Was braucht er in dei Ewigkeit zu schweifen? / Was er erkennt, läßt sich ergreifen. / Er wandle so den Erdentag entlang; / Wenn Geister spuken, geh er seinen Gang, / Im Weiterschreiten find er Qual und Glück, / Er, unbefriedigt jeden Augenblick! (pàgs. 331-332).
[29] Les cites en català del Werher fan referència a l’edició Les desventures del jove Werther, traducció de Joan Alavedra, ed. Selecta, Barcelona, 1987. Pel que fa a les cites en alemany em refereixo a l’edició de les obres completes de l’autor Johann Wolfgang von Goethe, Werke. Hamburger Ausgabe in 14 Bänden, vol. 6: Romane und Novellen I, Deutscher Taschenbuch Verlag, München, 1981.
El text alemany diu: Wenn ich die Einschränkung ansehe, in welcher die tätigen und forschenden Kräfte des Menschen eingesperrt sind; wenn ich sehe, wie alle Wirksamkeit dahinaus läuft, sich die Befriedigung von Bedürfnissen zu verschaffen, die wieder keinen Zweck haben, als unsere arme Existenz zu verlängern, und dann, daß alle Beruhigung über gewisse Punkte des Nachforschens nur eine träumende Resignation ist, da man sich die Wände, zwischen denen man gefangen sitzt, mit bunten Gestalten und lichten Aussichten bemalt - Das alles, Wilhelm, macht mich stumm. Ich kehre in mich selbst zurück, und finde eine Welt! Wieder mehr in Ahnung und dunkler Begier als in Darstellung und lebendiger Kraft. Und da schwimmt alles von meinen Sinnen, und ich lächle dann so träumend weiter in die Welt. (pàg. 13).
[30] Text alemany: Die in einander geketteten Hügel und vertraulichen Täler! - O könnte ich mich in ihnen verlieren! - - Ich eilte hin, und kehrte zurück, und hatte nicht gefunden, was ich hoffte. O es ist mit der Ferne wie mit der Zukunft! Ein großes dämmerndes Ganze ruht vor unserer Seele, unsere Empfindung verschwimmt darin wie unser Auge, und wir sehnen uns, ach! unser ganzes Wesen hinzugeben, uns mit aller Wonne eines einzigen, großen, herrlichen Gefühls ausfüllen zu lassen. - Und ach! wenn wir hinzueilen, wenn das Dort und Hier wird, ist alles vor wie nach, und wir stehen in unserer Armut, in unserer Eingeschränktheit, und unsere Seele lechzt nach entschlüpftem Labsale. (pàg. 29).
[31] Text alemany: Im Vorgefühl von solchem hohen Glück/Genieß ich jetzt den höchsten Augenblick. (pàg. 335).
[32] Emilio García Estébanez, ¿Es cristiano ser mujer?, Siglo XXI de España editores, Madrid, 1992, pàgs. 51-67.
[33] Dorothy Dinnerstein, The Mermaid and the Minotaur. Sexual Arrangenments and Human Malaise, Nova York, Harper and Row, 1976, segons cita d’ Emilio García Estébanez.
[34] Text alemany: Alles Vergängliche/Ist nur ein Gleichnis;/Das Unzulängliche,/Hier wird’s Ereignis;/Das Unbeschreibliche,/Hier ist’s getan;/Das Ewigweibliche/Zieht uns hinan. (pàg. 351).
Fernando Agnoletti
Hace 15 horas
