.jpg)
Entradas
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (15-03-2012) /
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (15-03-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
+7+(Josep+Anton+Soldevila+i+Anna+Rossell).jpg)
*
Amb el poeta Josep Anton Soldevila al jardí de l'Anteu Barcelonès (abril 2011) / Con el poeta Josep Anton Soldevila en el jardín del Ateneo Barcelonès (abril 2011)
El Masnou, 15-03-2012
Estimat Xec,tornes en la teva última carta al tema de la laïcitat, incitat per l’article de Jean-Louis Brugués, que vas llegir a l’Osservatore Romano, en el qual ell considera França com un exemple de laïcitat a seguir des que l’any 1905 va declarar oficialment la separació entre Església i Estat. Segons entenc del que tu em dius, l’autor de l’article considera aquesta separació desitjable i, a França, reeixida.
La teva percepció, però, no és la mateixa que la de Jean-Louis Brugués i planteges preguntes entorn dels dubtes que el seu article et suscita.
Tu centres les teves al·legacions entorn de dos eixos:
1) La pèrdua de la influència de l’Església en l’estructuració espiritual i moral dels individus, la qual cosa pot causar un sentiment d’orfandat en l’Occident.
2) Una concepció de maduresa social i política lligada a valors universals, superant la pròpia cultura (aculturació i capacitat per acollir valors generats per altres cultures, societats o religions).1) Fent referència a aquest punt dius:
“Jo tinc la impressió que els termes del debat avui han canviat molt. Si és veritat, com diu l’autor, que l’Església no ha desaparegut, ni la religió ha estat reduïda a un pur sentiment subjectiu sense visibilitat social, també és veritat que ha perdut molt de la seva influència i de la seva capacitat d'estructurar espiritualment i moral els individus.”
Ja saps la meva posició respecte al tema de la laïcitat de l’Estat en el món en què vivim. Alguna vegada ha sortit a relluir aquesta qüestió de manera tangencial: jo sóc ferma partidària d’aquesta separació per vàries raons:
Un Estat confessional provoca confusió i pot ser fàcilment un focus d’injustícia: l’Estat s’ha d’ocupar de la bona convivència de la diversitat de gent d’un territori, i no ho pot fer serenament si ell mateix pren partit per una confessió determinada. Al meu entendre un Estat responsable ha de respectar i tenir en compte totes les vessants que els individus –tots els individus- dels quals ell és responsable manifesten com a necessaris per al seu equilibri físic i espiritual, i organitzar les coses en tots els àmbits per tal que tots els individus que empara la seva responsabilitat s’hi trobin acollits en convivència harmònica. En teoria el fet que un Estat es declari d’una confessió determinada no té perquè afectar un just capteniment vers altres confessions –en són un exemple, crec, molts països africans-, però només en teoria, la pràctica demostra que en moltíssims cassos passa més aviat al contrari. Per aquest motiu cal evitar aquesta possibilitat. Un Estat ha de ser equànime. Sobre tot en els nostres dies, en què les migracions són cada vegada més massives, convé que el país d’acollida manifesti aquesta equanimitat.
Crec que les teves reticències (i les de molta gent que ho sent com tu) es deuen fonamentalment al que jo crec que, de fet, és una confusió: “laic” vol dir “aconfessional” o, millor encara, “equànime amb les confessions religioses”, i no “indiferent a les qüestions religioses” o, pitjor, “hostil a les qüestions religioses”. Aquesta és el vertader problema, crec.
També escrius:
“D’altra banda, el context de la mundialització, la visibilitat i la veu d’altres religions que la cristiana [sic] en el món Occidental, condueixen a certs sectors socials i religiosos a retrobar els fonaments i la identitat cristiana de l’Occident. Quan d’altres contexts culturals i socials, altres estats, afirmen sense vergonya ni timidesa la seva identitat islàmica, l’Occident pot viure un sentiment d’orfandat.”
No crec que Occident tingués cap sentiment d’orfandat si els respectius Estats apliquessin com cal aquesta diferència. Si ho fan, això per a mi és un signe real de gran maduresa a què s’ha arribat en el decurs de la història de la convivència humana i de la seva reglamentació.
Llavors aquesta objecció teva quan dius:
“Els radicals de la laïcitat es justificaran dient que això és justament un signe de la maduresa social i política, deixant entendre al mateix temps que les societats que encara tenen necessitat de la religió són immadures i que el camí del seu desenvolupament les ha de conduir a la plena emancipació de la religió [la negreta és meva] i trobar la seva identitat en valors republicans: socials i polítics.”
La “plena emancipació de la religió” esdevindria només una emancipació en el sentit d’una preferència per una religió concreta en detriment de les altres, però no una emancipació quan a la sensibilitat de l’Estat envers la dimensió religiosa dels creients de tota mena (totes per igual).
“Trobo que els signes de la maduresa són, primer, la capacitat de superar els bloquejos socio-històric-afectius i ideològics produïts per segles de tensió entre les institucions estatals i les institucions religioses; segon, la capacitat d’alliberar els valors socials i culturals, produïts al llarg dels segles, del color de la pròpia cultura o religió (aculturació) perquè esdevinguin veritablement universals (i no occidentals, o africans o asiàtics); tercer, la capacitat d’acollir l’expressió d’aquests valors generats per altres cultures, societats o religions.”
Tu mateix dones la resposta que donaria jo a aquest segon eix: estic d’acord amb tu que, per tal d’ésser equànime, un Estat ha de alliberar-se de la inèrcia a què el porta la seva pròpia tradició cultural i religiosa, un procés que rep el nom d’aculturació, perquè els valors socials “esdevinguin veritablement universals (i no occidentals, o africans o asiàtics)”, la qual cosa el capacitarà per “acollir l’expressió de valors generats per altres cultures, societats o religions”. Estic plenament d’acord amb aquests arguments. En aquest sentit penso que té raó l’articulista de l’Osservatore Romano quan diu que alguns dirigents occidentals encara no estan del tot aculturats, perquè juren el seu càrrec sobre la Bíblia, per posar un exemple.
D’altra banda, aquest Estat laic, en el sentit de “respectuós amb el fet religiós en totes les seves manifestacions”, tal com jo l’entenc, en ser una font de pau i bona convivència, caldria que l’interioritzessin els representants oficials de totes les religions. Els de la religió catòlica, al menys a Espanya –que és la que a mi em pertoca com a més propera-, han d’aprendre molt en aquest sentit, perquè no paren de pressionar l’Estat i de fer manifestacions en els moments més sensibles (prop de les eleccions, per exemple, o la seva intromissió en allò de la introducció als programes escolars de l’assignatura “Educació per a la ciutadania”) en el sentit que a ells i només a ells els interessa (que d’altra banda tampoc no representa el sentir de tot@s els / les catòlics). Aquí em repeteixo jo (això ja ho havíem parlat en alguna ocasió). Si les demés religions representades a l’Estat espanyol fessin com ells, ens trobaríem enmig d’una guerra de credos, de la qual en sortirien mal parats totes perquè penso que l’espectacle que donarien els faria perdre creients.
Si faig un esforç de fantasia i reculo en el temps als anys en què Crist va viure i predicar, jo m’imagino la seva figura com algú que de cap manera es plantejava (ni es plantejaria mai) que l’Estat es fes càrrec de la qüestió religiosa (“Doneu al Cessar el que és del Cessar i a Déu el que és de Déu”, només és una cita, n’hi ha d’altres més clares en el Nou Testament que ara no recordo). Crist, predicava amb l’exemple discret i humil, mai no pontificava (com tan plàsticament diu la paraula que es va encunyar després per definir justament l’actitud contrària), mai no me l’imagino intentant “estructurar espiritualment i moral els individus”; ell parlava i era conseqüent amb el que deia, però no organitzava políticament res ni ho desitjava. Vertaderament penso que si Crist tornés avui dia entre nosaltres i veiés on ha fet cap el seu missatge, encarnat per la jerarquia oficial de l’Església Catòlica, se’n faria creus i abominaria de la seva organització i capteniment. Penso que moriria de dolor i tristesa (i ara no pas a la Creu) en veure fins a quin punt l’han traït, en veure que en el seu nom han construït precisament el contrari del que ell pretenia.
El sentiment religiós pertany a l’àmbit més íntim i privat de les persones, crec fermament que cap Estat ha de tenir cap “influència” ni cap “capacitat d'estructurar espiritualment i moral els individus”, això s’acosta molt al que jo en diria manipulació, si és que no ho és directament. L’Estat, al meu entendre, ha de vetllar únicament i exclusiva perquè els creients de totes les religions que li ho demanin tinguin les infraestructures necessàries per poder practicar convenientment la seva religió en bona i harmònica convivència amb les altres, i ha d’evitar qualsevol acció coaccionadora i/o afavoridora en una determinada direcció.
Hem de recuperar aquella distinció de què fa uns dies parlàvem, Xec, la diferència entre religió i religiositat.
I aquí ho deixo fins a la propera.
T’envio una forta abraçada,
Anna*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (15-03-2012)
Traducción al español de Anna Rossell
*
El Masnou, 15-03-2012
Querido Xec,vuelves en tu última carta sobre el tema de la laicidad, incitado por el artículo de Jean-Louis Brugués, que leíste en el Osservatore Romano, donde el considera a Francia como un ejemplo de laicidad a seguir desde que en el año 1905 declarase oficialmente la separación entre Iglesia y Estado. Según entiendo de lo que tú me dices, el autor del artículo considera esta separación deseable y, en Francia, conseguida.
Sin embargo tu percepción no es la misma que la de Jean-Louis Brugués y planteas preguntas entorno de las dudas que su artículo te suscita.
Tu centras tus alegaciones en torno a dos ejes:
1) La pérdida de la influencia de la Iglesia en la estructuración espiritual y moral de los individuos, lo cual puede causar un sentimiento de orfandad en Occidente.
2) Una conepción de madurez social y política ligada a valores universales, superando la propia cultura (aculturación y capacidad para acoger valores generados por otras culturas, sociedades o religiones).
“Yo tengo la impresión de que los términos del debate hoy día han cambiado mucho. Si bien es verdad, como afirma el autor, que la Iglesia no ha desaparecido ni la religión ha sido reducida a un puro sentimiento subjetivo sin visibilidad social, también es cierto que ha perdido mucho de su influencia y de su capacidad de estructurar espiritual y moralmente a los individuos."
Ya conoces mi posición respecto al tema de la laicidad del Estado en el mundo en que vivimos. Alguna vez ha salido a relucir esta cuestión de manera tangencial: yo soy firme partidaria de esta separación por varias razones:
Un Estado confesional provoca confusión y puede ser fácilmente un foco de injusticia: el Estado debe ocuparse de la buena convivencia entre la diversidad de la gente de un territorio, y no lo puede hacer serenamente si él mismo toma partido por una confesión determinada. A mi entender un Estado responsable debe respetar y tener en cuenta todas las vertientes que los individuos -todos los individuos- de los cuales él es responsable, manifiestan como necesarias para su equilibrio físico y espiritual, y organizar las cosas en todos los ámbitos para que todos los individuos que ampara su responsabilidad se sientan acogidos en armónica convivencia. En teoría el hecho de que un Estado se declare de una confesión determinada no tiene por qué afectar un comportamiento justo hacia otras confesiones -ejemplo de ello lo son, creo, muchos países africanos-, pero esto sólo sucede en teoría; la práctica demuestra que en muchísimos casos, ocurre más bien lo contrario. Por este motivo debe evitarse esta posibilidad. Un Estado debe ser ecuánime. Sobre todo en nuestros días, en que las migraciones son cada vez más masivas, conviene que el país de acogida manifieste esta ecuanimidad. Creo que tus reticencias (y las de mucha gente que lo siente como tú) se deben fundamentalmente a lo que yo creo que, de hecho, es una confusión: "laico" significa "aconfesional" o, mejor aún, "ecuánime en el trato hacia las confesiones religiosas", y no "indiferente a las cuestiones religiosas" o, peor, "hostil a las cuestiones religiosas". Éste es el verdadero problema, creo.
También escribes:
"Por otro lado, el contexto de la mundialización, la visibilidad y la voz de otras religiones distintas a la cristiana [sic] en el mundo Occidental, conducen a ciertos sectores sociales y religiosos a redescubrir los fundamentos y la identidad cristiana de Occidente. Mientras que otros contextos culturales y cociales, otros Estados, afirman sin rubor ni timidez su identidad islámica, Occidente puede vivir un sentimiento de orfandad."
No creo que Occidente tuviera ningún sentimiento de orfandad si los respectivos Estados aplicaran con debieran esta diferencia. Si lo hacen, esto para mí es un signo real de gran madurez a la que han llegado en el curso de la historia de la convivencia humana y de su reglamentación.
Entonces esta objeción tuya cuando dices:
“Los radicales de la laicidad se justificarán diciendo que esto es justamente un signo de la madurez social y política, dando a entender al mismo tiempo que las sociedades que aún tienen necesidad de la religión son inmaduras y que el camino de su desarrollo las ha de conducir a la plena emancipación de la religión [la negrita es mía] y a encontrar su identidad en valores republicanos: sociales y políticos."
La "plena emancipación de la religión" significaría entonces una emancipación en el sentido de una preferencia por una religión determinada en detrimento de las otras, pero no una emancipación en cuanto a la sensibilidad del Estado hacia la dimensión religiosa de los creyentes de todas las religiones (todas por igual).
La“plena emancipació de la religió” esdevindria només una emancipació en el sentit d’una preferència per una religió concreta en detriment de les altres, però no una emancipació quan a la sensibilitat de l’Estat envers la dimensió religiosa dels creients de tota mena (totes per igual).
“Pienso que los signos de la madurez son, primero, la capacidad de superar los bloqueos socio-histórico-afectivos e ideológicos producidos por siglos de tensión entre las instituciones estatales y las instituciones religiosas; segundo, la capacidad de liberar los valores sociales y culturales, producidos a lo largo de los siglos, del color de la propia cultura o religión (aculturación) para que se conviertan realmente en universales (y no sean occidentales, o africanos o asiáticos); tercero, la capacidad de acoger la expresión de estos valores generados por otras culturas, sociedades o religiones."
Tú mismo das la respuesta que daría yo a este segundo eje: estoy de acuerdo contigo en que, para ser ecuánime, un Estado debe liberarse de la inercia a que lo conduce su propia tradición cultural y religiosa, un proceso que recibe el nombre de aculturación, para que los valores sociales "se conviertan realmente en universales (y no sean occidentales, o africanos o asiáticos)", lo cual lo capacitará para "acoger la expresión de valores generados por otras culturas, sociedades o religiones". Estoy plenamente de acuerdo con estos argumentos. En este sentido pienso que tiene razón el articulista del Osservatore Romano cuando dice que algun@s dirigentes occidentales aún no están del todo aculturad@s porque juran su cargo sobre la Biblia, por poner un ejemplo.
Por otro lado, este Estado laico, en el sentido de "respetuoso con el hecho religioso en todas sus manifestaciones", tal como yo lo entiendo, al ser una fuente de paz y de buena convivencia, sería conveniente que lo interiorizasen los representantes oficiales de todas las religiones. Los de la religión católica, al menos en España -que es la que a mí me afecta como más cercana-, deben aprender aún mucho en este sentido, porque siguen presionando al Estado y haciendo manifestaciones en los momentos más sensibles (cuando se acercan las elecciones, por ejemplo, o cuando se entrometieron en la introducción en los programas escolares de la asignatura "Educación para la ciudadanía") en el sentido que a ellos y sólo a ellos interesa (que por otro lado tampoco representa el sentir de tod@s los católic@s). Aquí me repito yo (esto ya lo habíamos hablado en alguna ocasión). Si las demás religiones representadas en el Estado español hicieran como la católica, nos encontraríamos en medio de una guerra de credos, de la cual sadrían malparados todos porque pienso que el espectáculo que darían les haría perder creyentes.
Si hago un esfuerzo de fantasía y retrocedo en el tiempo a los años en que vivió y predicó Cristo, yo me imagino su figura como alguien que de ningún modo se planteaba (ni se plantearía nunca) que el Estado se hiciera cargo de la cuestión religiosa ("Dad al César lo que es del César y a Dios lo que es de Dios" es sólo una cita, hay en el Nuevo Testamento otras más claras que ahora mismo no recuerdo). Cristo predicaba con el ejemplo discreto y humilde, nunca pontificaba (como tan plásticamente expresa la palabra que se acuñó después para definir justamente la actitud contraria), nunca me lo imagino intentando "estructurar espiritual y moralmente a los individuos"; él hablaba y era consecuente con lo que decía, pero no organizaba políticamente nada ni lo deseaba. Verdaderamente pienso que si Cristo regresara hoy en día entre nosotr@s y viera a donde ha ido a parar su mensaje, encarnado por la jerarquía oficial de la Iglesia Católica, se escandalizaría y abominaría de su organización y de su comportamiento. Pienso que moriría de dolor y de tristeza (y ahora no en la cruz) al ver hasta qué punto le han traicionado, al ver que en su nombre han construido precisamente lo contrario de lo que él pretendía.
Debemos recuperar aquella distinción de la que hablábamos hace poco, Xec, la diferencia entre religión y religiosidad.
Y lo dejo aquí hasta la próxima.
Te mando un fuerte abrazo,
Anna
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpg)
